La Lliga encara no s´ha acabat…o la immensa satisfacció de guanyar al Bernabéu

No diré allò de “aquest equip mereixia crèdit”, o “jo ja sabia que ho podien fer” o “en el fons estava convençut que guanyaríem” perquè tot i ser certes les dues primeres coses la veritat és que ni estava convençut de la victòria ni pensava que pel sol fet d´haver fet tot el que aquest equip ha fet això signifiqués que guanyarien a un Madrid que anava embalat i que va acabar queixant-se de l´àrbitre com si fós l´únic responsable d´haver rebut quatre gols a casa…que, per cert, son molts. Je, je. I més je.

El Barça ahir va fer el que havia de fer. I punt. Guanyar, perquè si no guanyava s´acomiadava d´una Lliga que no tinc gens clar, però que gens, que pugui guanyar. Quan ets tan irregular com ho està sent el Barça a la segona volta (la primera és pràcticament immaculada) i perds partits com el de Sant Sebastià i Valladolid, on mostres una actitud que deixa massa que desitjar, ho acabes pagant car. Malgrat tot, però, en aquest equip hi ha gent com Messi i Iniesta (els millors del partit d´ahir, òbviament) que si estan inspirats et guanyen un partit que serà recordat com un dels “clàssics” més trepidants no solament dels darrers anys sinó de tota la història. Guanyar 3-4 fa patxoca, però també et posa al teu lloc i et recorda que podies haver pres molt mal, que vas anar dues vegades per darrera del marcador després de començar guanyant i que vas (saber) patir per aconseguir-ho. Sí, també recordarem aquest partit com el dia que ens van pitar dos penals a favor al Bernabéu, cert, però dos penals justos, i com el dia que tot i no tenir Mourinho a la banqueta van fer unes declaracions esperpèntiques al final del partit, indignes de professionals del futbol, malgrat la caballerositat del seu entrenador reconeixent la derrota i treient importància al paper de l´àrbitre.

No em posaré a parlar de l´àrbitre ara. Quin sentit té fer-ho quan hi ha una televisió que t´ha repetit les jugades mil i una vegades? Sé que t´escalfa que t´expulsin per un penal que no volies cometre, però si fas caure a un jugador a la teva àrea, encara que sigui perquè el xoc hagi estat fortuit, doncs és penal. I si ets el darrer jugador doncs el reglament diu que és targeta vermella. I punt. Sí, és una jugada extranya, però si Neymar no cau el més normal es que faci gol. Però el que realment volia dir es que en directe, a primera vista, va semblar que Ramos feia caure a Neymar, com va semblar que Pepe feia caure també al brasiler, que Piqué o Cesc feien mans o que a Cristiano Alves li havia fet penal. A primera vista, que es com ho veu l´àrbitre. I llavors ho pita. Cert que hi ha àrbitres que no pitarien el penal de Ramos, com n´hi ha que potser haguessin pitat el de Pepe. Que després de mil repeticions encara no tinc clar que no ho sigui. Toca realment la pilota abans que al jugador o és a la vegada? I com això mil coses més. Clar, és més fàcil anar de víctima per la vida, oblidar-te de totes les vegades que les decissions arbitrals t´han afavorit i dir que el Madrid és víctima d´una persecució. Encara em descollono, per no plorar…

Prou. El més destacat d´ahir es que el Barça va guanyar, que collons, un partit que normalment no hagués guanyat mai al Bernabéu. Però aquests jugadors, la seva gran majoria, ja ho han fet unes quantes vegades, i potser van pensar això ahir, malgrat defensar-se -en conjunt- d´una manera indigna per a un aspirant ja no a la Lliga, sinó a la Champions, que s´ha acabat convertint definitivament en el control de qualitat dels equips grans. Ja ho vam veure l´any passat, i si penso que per no sé quin any consecutiu el Barça pot ser a semis és precisament perquè jugarem contra l´Atlético…malgrat que aquest any encara no els haguem guanyat. I es que l´estona en que DiMaria va fer literalment el que li va donar la gana per la banda dreta de la defensa blaugrana ens van fer pujar els colors a tots, i Martino hauria de pensar seriosament en no tornar a posar junts a Neymar, Cesc i Alves per aquella banda. Cert que Alves mai ha estat realment un gran defensa, i que ahir va participar negativament en les fotos dels tres gols blancs, però també ho van fer els que l´haurien d´haver ajudat, i els que estaven amb ell, com un Mascherano que apart d´estar d´esquenes en la jugada del primer gol no fa ni l´intent de saltar, i no parlem del segon gol, que llavors m´entren tots els mals i penso “com es pot perdre la concentració d´aquesta manera????!!!”, com pot rematar Benzema a la frontal de l´àrea petita sense oposició, i a sobre preparant-se la pilota? En aquells moments va sortit el culé pessimista de mena que tots portem a dins i la possibilitat de rebre´n uns quants amenaçava de convertir-se en realitat. Afortunadament, la sort també acostuma a acompanyar als equips grans, als equips campions, i Piqué va evitar el que hagués estat una més que probable sentència. El Barça, que minuts abans havia gaudit de dues bones oportunitats per fer el 0-2, va patir una gravíssima apagada que van costar dos gols i quasi un tercer en sis minuts, però va saber, va tenir la  força de no donar-se per vençut, va posar el que havia de posar i va fer recular al Madrid, el va allunyar de l´àrea. I va aconseguir quelcom molt important, empatar a dos minuts del final de la primera part. Tots taquicardics i a descansar.

El Tata no va fer cap retoc, era d´esperar, i Neymar va seguir sobre el terreny de joc. El Barça semblava que havia recuperat el timó del partit quan Alves va fer caure Cristiano. Sí, fora de l´àrea, però aquestes coses passen, com també poden passar a l´inversa (Manchester on my mind…). I en directe semblen penal, malgrat que les repeticions a la tele demostrin el contrari. I de nou perdent, però amb molta estona per davant i la perspectiva que Pedro entrés aviat. I llavors va i Messi es treu una passada magistral, Neymar que sembla que podrà marcar i…el que tots sabem, dins del partit de nou i amb un jugador més. Molts minuts després i la sensació, real de veritat, que es podia guanyar el partit. I el Barça, per variar, com sempre. A tocar-la, acostant-se discretament cap a l´àrea madrilenya, però com si no anés amb ells la cosa, com si ho volguessin fer de manera que el rival no se n´adonés..I tu, assegut al sofà, recriminant-los que no corren gaire, que els hi falta sang, que no s´entreguen, que…i va i Iniesta s´inventa una jugada magistral que Xabi Alonso no pot amb la ràbia que li té i li fa un penal DE LLIBRE, i el molt tonto encara protesta (jo segueixo pensant que a Iniesta li fan, en aquella jugada, dos penals consecutius…). I Messi que torna a marcar, hat trick al canto, el Barça fa el quart i guanya merescudament (?) el partit. Per cert, amb Pedro i Alexis al camp. Poso l´interrogant perquè si el partit haguès acabat en empat no crec que es pugués dir que fos un resultat injust, però ja fa temps que penso que quan fas quatre gols en camp contrari és molt dificil que no guanyis i encara més que no t´ho hagis merescut.

Sincerament penso que el partit va despullar totes les virtuts i també tots els defectes del Barça, però també ho va fer amb el Madrid. I els culés vam poder comprovar que els nostres no solament segueixen competint sinó que encara fam por al rival i que son capaços de fer miques el que fins fa res era una de les millors defenses d´Europa. I ara, francament, el Madrid segueix sent més favorit que el Barça per a la Lliga (Atlético i Barça són els únics que realment li poden fer mal) però tens la sensació que si a quarts de la Champions li hagués tocat algun rival més complicat que el Dortmund no tindrien gens clar passar a semis. El futbol, de fet, és a vegades un estat d´ànim, com ho demostra (almenys en el meu cas) que ara vegi amb molt més optimisme l´eliminatòria de la Champions i que pensi realment que el Barça competirà fins el darrer partit per la Lliga. I això, després del que hem vist (sobretot fora de casa) és molt. Realment és el que se´ls hi hauria d´exigir sempre, i ja ho fem ja, però a vegades no tot és com volem.

I quan deia que el partit havia despullat als dos equips és que realment ho va fer. En els pitjors minuts el Barça va semblar realment l´equip més vulnerable del món, va fer envermellir veure com defensava les centrades blanques, com els jugadors no anaven a per totes en totes les pilotes (ens jugavem la Lliga!), com hi havia uns desajustos brutals en totes les linies, lo deparades que estaven en masses fases del partit…però a la vegada ens va meravellar el seu esperit de supervivència, la seva màgia a atemperar els partits quan cal (que a nosaltres, en directe i segons el moment, ens posen dels nervis), el seu toc sublim, les seves combinacions, l´electricitat de Messi, la classe infinita d´Iniesta i l´extraordinària visió d´un Xavi que malgrat no estar per jugar tant segueix aguantant…sí, s´hauran de fer retocs, i seriosos, però ahir van guanyar 3-4 al Bernabéu, i s´han guanyat poder seguir somiant en seguir fent història.

A veure com acaba tot plegat…

~ per picanyol a 24/03/2014.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: