Restaurant Casamar (Llafranc)

Passa per ser un dels millors restaurants “marítims” de Catalunya. Fa ja temps que té una estrella Michelin i se li suposa una excel.lència que, almenys durant la nostra visita, no va acreditar. Un mal dia? Pot ser…

Jo, personalment, en tenia moltes, de ganes. Moltíssimes. Havia llegit coses molt bones de tots els seus plats, concretament dels seus arrossos i de la seva cuina en general, marinera per raons òbvies, geogràfiques i d´esperit, així que hi vaig arribar (acompanyat) amb el millor dels ànims. Una ràpida ullada a la carta i una tria que al final es va revelar com no gaire encertada, el menú “Punta d´en blanc”, potser perquè no teníem molta gana però sí ganes de tastar més coses de les que ens podia oferir la carta. tendeixo tot sovint a inclinar-me pels menús degustació quan, en el fons, crec que pots arribar a gaudir més de la cuina d´un lloc si optes per triar les plats més adients de la carta i compartir-los amb el teu/s acompanyant/s. Probablement és el que hauríem d´haver fet…

Superats uns aperitius en cap cas excepcionals el primer plat se´ns va revelar com…una mica “soso”? Bé, d´acord, les navalles eren “al natural”, i tenien un sabor a mar clar, gens ni mica de sorra, però no sé, els hi faltava alguna cosa…

IMG_9712

El laminat de vedella curada amb sal d´espècies, shots de mostassa, brots i notes de vinagre era boníssim. Un carpaccio, directament, de primer nivell.

IMG_9713

L´amanida de ruca, canonges i espinacs sobre cous cous vegetal, bastons de poma i formatge de la garrotxa era…res de l´altre món. Sí, estava bona, però no tenia prou entitat.

IMG_9714

I abans del que teòricament era el plat principal van portar un “wonton” de verdures, soja fresca, tofu i tocs de citronella que sí, era bo, però un xic oliós. I, de nou, potser no prou especial com per figurar a la carta d´un restaurant com el Casamar.

 

Els dos plats principals, ja que ens van deixar escollir-ne un a cadascú, van ser cara i creu. El caneló tebi de porros amb escamarlans, un clàssic de la casa, era francament especial. Molt fi, molt bo, molt encertat. De primera categoria. Però l´arròs “membo” (una varietat de Pals) amb caldo de caldereta i panegal (un peix de la zona) va ser una decepció de les grosses de veritat. Un “xasco” en tota regla. Un “no em puc creure el que estic menjant”. No, estava ben cuit, al punt, però…no tenia gust a res. Era insuls, sense substància, teòricament cremós…no valia un duro, així de clar, i això, en un restaurant de mar, a Llafranc, cuina marinera posada al dia, amb pedigrí, era francament inexplicable. La cara d´estupefacció, de decepció total de qui subscriu, era de les que fan època. Ja en veure el plat (no fotografiat, com l´altre, ho sento) la cosa no feia gaire bona pinta, i en tastar-lo…

El postre va ser quelcom també justet, molt justet. La decepció era tan gran que, personalment, me´n vaig anar amb la cua entre les cames. Ah, sí, el vi molt bo, un blanc de la DO Empordà, del celler Mas Oller…però jo havia vingut a menjar el millor arròs de la comarca i va resultar ser el pitjor.

Potser hi torno (tornem), a fer carta o el menú llarg. Encara no m´acabo de creure el que vaig menjar…

~ per picanyol a 01/08/2015.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: