La Champions, també!

Pocs imaginàvem un final de lliga així. Pocs? Jo crec que ningú, i menys encara al mes de gener, quan el Barça estava literalment en flames. Però una vegada sol.lucionats tots els problemes i classificats per a les dues finals de la temporada quasibé tots havíem variat el nostre optimisme 360 graus, i els pocs eren els que no confiaven en el triplet. Jo sí, tot i que el respecte per a la Juve era més una mesura de precaució, meitat herència del meu culerisme “old school” i meitat esportivitat, que una creença real.

Ja s´ha dit moltes vegades, jo mateix unes quantes, segur. La dinàmica d´un equip, les emocions, l´estat d´ànim marca d´una manera quasibé definitiva els resultats finals d´una temporada. I quan les sensacions són com les que donava aquest Barça de Luis Enrique i el trident màgic només una desgràcia esportiva, pràcticament una fatalitat, podia allunyar-lo de tornar a fer història, i de fet de fer-la en majúscules, ja que mai cap equip havia aconseguit abans dos triplets.

Els tradicionals minuts “tontos” de les dues darreres finals de Champions van ser, en aquest cas, les dues errades de Mascherano en els dos primers minuts de joc. Al tercer l´equip es va posar a carburar i al quart, impulsats per Messi, va crear una de les més belles jugades de gol que recordo d´aquest any. I amb un golejador inesperat en aquesta final com Rakitic els possibles nervis inicials es van diluïr, per passar en un tres i no res a imaginar una golejada. Ja vam veure, però, que si la pilota no entra, sigui per la raó que sigui (un extraordinari Buffon, per exemple, com a motiu més rellevant) les coses es poden complicar, i encara més si jugues contra un equip italià, experts en treure petroli del no res i fer un gol quan el seu rival s´ha tornat a posar les piles. I, és clar, la mutació arriba, i tot l´optimisme de l´afició es transforma en pessimisme veient les senyals d´alarma de color blaugrana que es veient per tot el terreny de joc. Uff, ho vam passar malament, i quan Alves es va encarinyar excessivament amb Pogba el cor ens va fer un saltiró. Era penal? Doncs home, a l´àrea contrària ens ho haguès semblat com una casa de pagès, però bé, també ho eren les mans a l´àrea de la Juve de la primera part…I aquí es va acabar l´ambició dels italians, que van veure com Suárez acaba de justiticar del tot el seu fitxtage (m´ho empasso, ok, jo era dels que van posar el crit al cel pel fet de contractar a un paio com ell….i per aquella quantitat de milions) i el Barça tornava a agafar el control del partit. Sí, una miqueta més vam patir, es clar, però el partit ja era nostre, i el gol final la bonica rúbrica, a més de just premi per a un Neymar decissiu una vegada més.

Així que Xavi es va poder acomiadar aixecant “l´orelluda” en el seu darrer partit oficial amb el Barça (el millor dels finals possibles!) i un equip pel qual no apostàvem guanyava el triplet per segona vegada en tota la història blaugrana. Per flipar. Possiblement hi ha coses que s´han millorat, som molt més directes i verticals, més agressius i matadors, però la bellesa plàstica del Barça de Guardiola mai serà igualada. Potser més efectius ara, més “anem per feina”, però…millors? No ho crec, com a molt diferents dins d´un patró base igualitari. Una cosa sí s´ha de reconèixer, i és que l´equip ha tornat a transmetre una confiança, una seguretat en si mateix i en les seves possibilitats com no s´havia vist des dels millors anys del “Pep Team”. Ara només queda esperar que això duri uns quants anys més, potser tres, els que queden per al proper Mundial. Caldrà cuidar els reforços, seguir el mateix patró, que la pedrera segueixi sent un  signe identitari poderòs i que es cuidin tots els detalls. Ara mateix tenim un equipàs i el podem seguir tenint uns quants anys més…

~ per picanyol a 14/06/2015.