La Copa, també

Hi havia la sensació que aquest títol no es podia escapar, que l´Athletic és un bon equip però està a una distància tan sideral del Barça que quasibé no feia falta jugar el partit. Però naturalment hi havia el dubte, sempre raonable, que en una final pot passar de tot. 90 minuts, dos equips, tot és possible. Tot? Pel que es va veure no, ells tenen una afició de bandera i un molt bon equip, singular i únic, per estar-ne orgullós, sense cap mena de dubte, però a nivell de plantilles hi ha tanta diferència que una derrota del Barça haguès estat la sorpresa del segle.

Malgrat els típics primers minuts on l´Athletic va mirar de pressionar amunt, de fer-nos la vida impossible, de dificultar els moviments de Messi amb un sorprenent (per poc practicat) marcatge individual a càrrec de Balenziaga, el Barça va anar estirant-se fins arribar a l´àrea dels bilbains i tenir ja alguna ocasió. Els primers 20 minuts van sorprendre pel mencionat marcatge a Messi, que se´n va anar dues vegades a terra i se li va pujar la mosca al nas. I a la que ho va veure clar la va liar. I vaja si ho va fer, mare meva. Poc es pot afegir a tot el que ja s´ha dit, és el gol de l´any, de la dècada i possiblement un dels millors de la seva carrera, i a més a més té encara més valor pel fet d´haver-se produït en una final i per haver estat el que trencava el gel. No es pot dir que estiguèssim patint precisament, però clar, quan et poses pel davant en el marcador amb un gol així és com per ja plegar, no? Vull dir, desprès d´això no pot haver-hi res millor, malgrat que el nivell del joc blaugrana fins quasibé el final de la primera part va ser molt alt, molt, i el marcador fins i tot es va quedar curt, ja que el porter de l´Athlètic va fer els millors minuts de la seva carrera. 2-0 era un resultat francament curt pel que s´havia vist, però bé, tampoc estava gens malament!

A la segona part el Barça va baixar la pistonada, i el partit va passar per una fase de tranquilitat que es va anar allargant fins que per fi tots es van posar d´acord, van combinar com déu mana i el tercer gol va arribar. Alves, en una nova mostra del seu excel.lent estat de forma, va posar una pilota franca a l´àrea que Messi, venint per darrera i anticipant-se a tres defenses (tres!) va convertir en un ja inapelable 3-0, amb Xavi al camp des de feia estona per a major glòria del barcelonisme. I sí, ells van fer un gol en la que va ser pràcticament la seva única ocasió clara de veritat en tot en el partit, un premi que jo vaig considerar fins i tot excessiu vist els mèrits d´un i altre equip. 3-1 no és un resultat que reflexi amb exactitut el que vam veure l´altra nit a l´Estadi però tampoc ens posarem quisquillosos, es va guanyar, que era l´important, i es va fer amb claretat i amb un gol d´una altra galàxia.

Ara queda la cirereta del pastís, bé, el premi gros, el que acabarà per definir la temporada, tot i que de fet la temporada ja es pot considerar com a molt bona, excel.lent de fet. Si es guanya a Berlín serà senzillament excepcional, i Xavi tindrà l´acomiadament somiat per qualsevol esportista. Som-hi!

~ per picanyol a 04/06/2015.