Perduts al Bernabeu

Sembla que han passat els temps en que a Madrid temíen la  visita del Barça, tot indica que ja no els hi fem por. De fet, fins i tot es permeten el luxe d´encaixar un gol a la primera de canvi i ni es despentinen. I, malgrat no fer-ho expressament, et perdonen la vida i acabes per firmar que el partit acabi 3-1, i ho fas  amb un centre de camp format per Rakitic, Sergi Roberto i Busquets. Havíem començat el partit jugant a una cosa i per guanyar-los el plan de Luis Enrique era treure a Xavi per Rakitic…i a Pedro per Suárez. Els despropòsits van començar amb una alineació extranya per tractar-se de Luis Enrique, es van confirmar amb el trist partit de Piqué i Busquets i van arribar al seu màxim esplendor en forma de mala sort, primer amb el regal del tercer gol i finalment amb la lesió d´Iniesta. I això que fins fa no pas gaire a Madrid ens tenien pànic…

La presència de Xavi a l´equip titular era quelcom que s´intuia després de les seves darreres actuacions i del seu “descans” el dia de l´Ajax. O sigui, passes de no comptar amb ell i de tenir-lo a la banqueta quasi permanentment a anar al primer compromís seriós a la Lliga amb ell com a bandera. Acompanyat d´Iniesta i Busquets, aquí no hi ha hagut cap revolució i apa, amb dos collons, recuperem el centre del camp del millor Barça de la història malgrat que dos dels seus membres estiguin en hores baixes, i el vaixell bandera faci tan sols tres dies que ha aparegut a les alineacions com a titular. No només això, sinó que et poses a fer experiments a darrera i amb l´excusa que Jordi Alba es baixet l´envies a la banqueta i poses a Mathieu a jugar al seu antic lloc de quan va començar a destacar al València. Sí, ja, a no sé quin partit (crec que contra l´Eibar) Lucho ja l´hi va posar i la cosa va sortir bé. Després, el dia que has de donar el do de pit, el dia que has de demostrar que sí vals per a ocupar la banqueta blaugrana, doncs te la jugues, vinga, i de pas premies amb la titularitat a Piqué, en un estat de forma alarmant i suplent “de facto”. Llavors, per rematar la jugada, tornes a fer jugar a Masche de central (sort d´ell, això sí, perquè va ser el millor del Barça a Madrid) perquè clar, Busquets ja no està lesionat. No passa ni de bon tros pel seu millor moment de forma, però res, és el dia del Madrid i els galons s´han de notar, malgrat que et diguis Luis Enrique i se´t conegui per no casar-te amb ningú. I a davant, of course, debuta Luis Suárez. Cap sorpresa, era d´esperar, i jo crec que va ser de les poques coses salvables d´un Barça preocupantment impotent, diluit a les primeres de canvi, incapaç de donar la sensació ja no de guanyar el partit sinó ni tan sols d´empatar-lo. Temps era temps…

L´experiment, perquè això és el que era l´alineació del Barça al Bernabéu (no precisament el millor dia per a fer-ne), va començar d´allò més bé, amb Suárez oferint molt bons moviments i participant en el primer -i únic- gol culé, una demostració que Neymar està fi, malgrat que després no fés quasibé res. Messi tocava molta pilota, Xavi manava, el Barça feia rondos i semblava que la cosa aniria bé. Fins que després d´uns quants avisos de Marcelo, en plan “Alves no pot amb mí”, Piqué va decidir que si no li havien picat el primer penal que va cometre amb el segon segur que la cosa no seria igual. Sí, d´acord, va relliscar…però hi ha relliscades i relliscades, i maneres i maneres de caure, i també podríem afegir-hi que un jugador en forma no pateix aquest tipus de relliscades. El Madrid ens va empatar de penal, sí, però podia haver-ho fet de qualsevol altra manera. El Barça, però, encara estava sencer, i Suárez seguia demostrant que pot arribar a ser un jugador molt útil per al Barça, sobretot quan Lucho decideixi a què volem jugar, i com volem fer-ho.

La segona part va ser…com dir-ho? Lamentable? Sí. Trista? Molt. Decebedora? Profundament. Indigne? Doncs sí, impròpia de fet tractant-se del que fins no fa pas gaire era quasibé considerat el millor equip del món, i per a alguns exaltats fins i tot de la història, obviant que això només ho pot dir el pas del temps. De moment, a finals d´octubre del 2014 el Madrid està molt per damunt del Barça, té molt més clar a què juga, i com fer-ho, i ho va demostrar quasibé sense despentinar-se. Va posar-se per davant al marcador de córner (sembla que no hem acabat de treballar del tot aquest tema, i mira que teníem a un home alt “de debó”…), a sobre mitjançant Pepe, i va sentenciar gràcies a una jugada de parti de col.legi, impròpia d´un equip com el Barça, que de tota manera va originar-se en el pèssim llançament de córner per part d´un Rakitic que acabava d´entrar al terreny de joc i que era la primera pilota que tocava. Diuen que mai es fa un canvi en un llançament de córner, ni a favor ni en contra, però Luis Enrique tenia pressa…i el Barça ho va pagar caríssim. Error monumental d´Iniesta, un altre reflex del moment pel que passa el crack de Fuentealbilla, i els davanters blancs que se´ns van rifar com van voler. Total, que amb 3-1 el Barça havia de remuntar amb Rakitic com a principal argument. NO vaig acabar d´entendre el canvi, m´imagino el que pretenia el míster però si hi havia algú del mig del camp que no carburava aquest no era Xavi, eren Busi i Iniesta. Els treus als dos, entren Rakitic i Jordi Alba, Masche al mig del camp i apa, a remuntar. Però clar, ni jo sóc entrenador (per sort) ni tot es tan senzill. El pitjor, però, va ser la sensació, perdó, la constatació que allò estava dat i beneït malgrat quedar uns vinc i cinc minuts de partit, que van ser un suplici. La davantera blanca va decdir perdonar-nos la vida, especialment un poc inspirat Cristiano Ronaldo, i no en van fer cap més, quan en podíen haver entrar dos o tres més tranquilament. Al Barça les coses no van canviar gaire amb l´entrada de Pedro (perdó, jo sempre l´he defensat però realment a dia d´avui aporta molt més Munir…i amb 3-1 ja no venia d´aquí…hi haguès posat més ganes!), cosa previsible malgrat que a priori els canvis es facin per millorar quelcom, i es van acabar de complicar amb la lesió d´Iniesta. I clar, va entrar Sergi Roberto, que naturalment no va fer res (i em sap greu perquè el paio és molt bo i li tinc molta simpatia, però no acaba d´arrancar i no té gaire pinta de fer-ho en les properes setmanes…), i tots vam respirar quan es va acabar el partit.

Sí, ja, seguim líders, i no hem de tornar a jugar contra el Madrid fins a la segona volta, però Luis Enrique hauria de decidir com vol que jugui el Barça i amb quins vaixells insignia. Em sembla que de moment hi ha certa confusió, i fora bo anar aclarint idees. A davant, però, sembla que la cosa pinta bé, i encara m´acabaré fent fan del “draculín”. Em va agradar quasibé tot el que va fer, vaig tenir la sensació que hem fitxat a un crack de debò. Ara només falta definir el centre del camp, la defensa, i pensar en un lateral dret de debò, vistos que Montoya no compta per a res, Alves està per a altres històries i aquel altre brasiler que s´ha fitxat doncs bé, li queda encara molta mili.

En fi, quina merda, no?

~ per picanyol a 26/10/2014.