Podem somiar?

Ser culé és, entre moltes altres coses, això: preguntar-se al segon partit de la temporada si ha tornat el millor Barça, o si tenim o no tenim equip, o sentir bajanades com que Munir i Sandro els hi posaran les coses difícils a Neymar i Suárez (Messi sembla que no es discuteix). I la veritat és que, com a mínim, el que hem vist de moment convida a pensar que, si es segueix en aquesta línia, podem tornar a somiar…el que no tinc tan clar és què podem somiar exactament. I ho dic perquè de moment l´equip ni està rodat ni té a totes les seves primeres espases disponibles ni sabem si tenim porter o no, si tenim centrals (o no), etc, etc. El que vam veure diumenge a Villarreal va ser un bon Barça, un equip que va córrer, que va ser solidari, que va apretar a davant quan no tenia la pilota, que en va recuperar moltes (i també en va perdre unes quantes) i que no va veure porta fins al minut 80 de partit. Un Barça que va evidenciar que tot, absolutament tot, segueix depenent de Leo Messi.

L´estat de forma del crack argentí és, sense cap mena de dubtes, una de les millors notícies d´aquest inici de temporada. Se´l veu molt diferent que als darrers dos mesos de temporada passada, d´aquell trist Messi que quasi va passar vergonya quan el van escollir com a millor jugador del Mundial de Brasil, en una nova cacicada de la FIFA, tan objectiva com sempre. Messi sembla haver descansat de debò, i ha vingut disposat a recuperar unes quantes coses, entre elles una pilota d´or que si apreta de debò pot tornar a guanyar malgrat haver firmat uns primers set mesos del 2014 molt lluny de les seves possibilitats reals. Ara, però, se´l veu amb un altre aire, i centrant-nos en el partir del Madrigal, la veritat és que sembla destinat a agafar el relleu de Xavi, a convertir-se en l´organitzador total…salvant totes les distàncies, naturalment. Ho dic perquè el vaig veure més organitzador que mai, molt solidari, diria fins i tot que agressiu defensivament (pel que és ell, naturalment) i movent-se realment per on va voler i, més important encara, per on semblava que l´equip el necessitava. I es que Luis Enrique va anar de xulo i davant la baixa d´Iniesta va posar a Rafinha (el seu jugador numero 12…bé, no de moment però si en un futur…o això és el que crec), amb lo qual ens vam trobar amb un mig del camp on qui portava la batuta era Rakitic…que sí, és un gran fitxatge i el Sevilla girava al seu voltant, però no tinc tan clar que el nou Barça hagi de tenir-lo com a cervell. El croat és un tipus molt intel.ligent, pràctic, amb una gran movilitat i capacitat de sacrifici, i una col.locació extraordinària…però de moment no tinc tant clar que tot hagi de passar per ell. Que sí, que serà dels qui més pilotes tocaran a cada partit i, això segur, el que més kilòmetres recorrerà. I sí, dona un aire diferent i interessant a l´equip, aporta definitivament quelcom que no teníem, i això sí que és interessant, però a mi em va descol.locar que en un dels camps més complicats no recorrés a Xavi fins al minut 70/75. No sé si no està per jugar un partit sencer encara, o potser el vol tenir per a segones parts (un detall interessant, a tenir en compte), o senzillament el que va fer el míster és jugar amb intel.ligència les seves cartes i mostrar quins, de moment, són els seus jugadors. I Rafinha és un d´ells, i pot jugar amb Xavi. Però per a Lucho no crec que sigui dels més importants, senzillament quan un partit estigui tan encallat com ho estava el de Villarreal doncs pensarà “collons, però si tenim al Xavi!”.

El partit va tenir dues parts força diferenciades; una primera on el Barça va ser dominador absolut, amb Messi omnipresent però poc inspirat en els metres finals, igual que els seus dos companys a dalt, un Pedro que no sembla estar gens fi i un Munir que no en va fer ni una de bona. Rakitic també va estar omnipresent, treballant en totes les línies, i Busi s´incrustava tot sovint entre els dos centrals quasi sempre que els laterals pujaven, o millor dit es convertien en carrilers. Alba no es va prodigar tant com Alves, i per aquí van venir un dels deja-vus no molables de la tarda. Vaja, que -sobretot a la segona part- semblava que el recurs predilecte era obrir a la dreta per a que Alves centrés. Abans que això fos alarmant havíem tingut unes quantes ocasions però no d´aquelles clares de debò. El Barça dominava insistentment però als metres finals les coses no eren tan senzilles com podia semblar. I a l´inici de la segona el Villarreal va semblar que feia una passa endavant i que l´equip es desorientava. I sí, va passar així, fins i tot van poder marcar i tot, que hagués estat excessiu. Mathieu es podia haver fet un gol en pròpia porta (té un no sé què que no m´agrada, no el veig segur del tot, suposo que són coses dels automatismes que encara no estan assimilades) i fins i tot van xutar un parell de vegades al pal, però el gol  va ser culé després que Lucho hagués recorregut a Neymar, que va cambiar l´aire de l´equip, el va revolucionar, al jugador del filial Sandro i, per fí, a Xavi. Amb el brasileny les coses van canviar de seguida, per molt que Munir estigui molt inspirat no resisteix comparació possible amb ell (o sí? va ser un xic ridícula aquella ocasió que va malaguanyar el brasileny, no?), i Sandro va millorar de seguida el fluix partit de Pedro. Xavi va entrar per Rafinha, que va fer un bon partit, tot i que al principi no es va fer l´amo de la seva zona tan ràpidament com jo esperava. Ho va acabar fent, clar, sobretot en els minuts finals, ja amb el gol al sarró, i no vaig poder evitar pensar que encara pot donar molt més que quinze tristos minuts. Dubto que es confirmi amb això, la veritat.

El que sí es pot dir, com ja ha fet quasibé tothom, és que això té una altra pinta, molt diferent que la dels darrers mesos de la temporada passada (no oblidem que la primera volta va ser quasibé espectacular, almenys en quan a punts aconseguits), que Luis Enrique sembla tenir un pla i que Messi sembla que vol tornar a ser el jugador que era. O millor. Es possible? Doncs no ho sé, però si vol jo crec que pot, si el físic el respecta i si va afegint nous matisos al seu joc, si va passant progressivament de killer de l´àrea a killer del mig del camp. Ah, i no hem d´oblidar que encara ha d´aparèixer Luis Suárez, i se suposa que Neymar, a qui si auguro banqueta si no espavila, més de la que ell es pensa. Al draculín no ho crec, personalment em va fer ràbia que el fitxessin (i encara més que es pagués aquella millonada per un jugador enfonsat i sancionat per 4 mesos!) però diria que funcionarà. Ja ho veurem, de moment anem pas a pas.

~ per picanyol a 02/09/2014.