D´on no n´hi ha no en raja…

A vegades un desitjaria que aquesta Lliga ja s´hagués acabat…sempre i quan el campió fós l´Atlético de Madrid, clar. Ens haguèssim estalviat episodis com el llastimós empat del Getafe a l´Estadi o l´encara més deplorable empat del Barça ahir al camp de l´Elx on, per desgràcia, es va veure que (almenys a la primera part) els blaugrana volien, però no podien. I a la segona doncs suposo que ho seguien volent, perquè no conec cap equip que no desitgi guanyar un partit per seguir aspirar a guanyar la Lliga, però la veritat és que no ho semblava. I això, desprès de sentir durant dies que “no guanyar a Elx seria imperdonable”. Mira per on, el destí ens torna a posar en safata de plata (enverinada, això sí) guanyar la Lliga a casa malgrat no haver estat capaç de marcar ni un sol gol i d´haver xutat en dues o tres ocasiona a porteria durant tota una segona part per oblidar, on per postres vam haver d´assistir via ràdio a l´agònic final del Atlético-Málaga…

Algún dia, no crec que gaire aviat , algú ens donarà explicacions convincents sobre què ha passat al vestidor de Can Barça aquesta temporada. Sí, els factors externs ja ens els coneixem. Em refereixo a com pot ser possible que uns futbolistes que han estat tan grans, que són i han demostrat ser uns grans professionals, facin una segona part tan lamentable com la d´ahir al camp de l´Elx, com pot ser possible que s´arrosseguin d´aquesta manera quan se suposava que havien d´arribar a final de temporada pletòrics de facultats (físiques, s´entén…), com pot ser possible que l´estat de forma dels jugadors sigui tan patètic, com pot ser possible que uns jugadors tan clarividents, tan excepcionals, acabin convertits en una trista paròdia d´ells mateixos. El millor de tot es que aquests mateixos jugadors estan a tres punts de guanyar una Lliga que amb Messi al 100% fa temps que haguessin sentenciat, una Lliga de la qual ja s´havien acomiadat públicament la setmana passada i que de moment segueix sense tenir guanyador. Se suposo que els matalassers són favorits, més que res perquè són líders i amb un empat en tenen prou per endur-se el títol. I l´empat és el resultat que s´ha produït en quatre dels cinc partits que han jugat entre ells aquesta temporada…Això vol dir que ho tenen tot a favor? Home, d´entrada sí, sobretot perquè malgrat els dubtes apareguts en els darrers dos partits els madrilenys són un equip molt més compactat, fort i sobretot il.lusionat, unit en el seu objectiu, mentre que els missatges que envia el Barça són exactament el contrari, i aquest any ja porta uns quants empats a 0, cosa quasibé inèdita els darrers anys. Però òbviament tot és possible, Messi pot despertar del seu malson i fer-ne un parell, o fins i tot tres…

La realitat és que aquest equip no genera confiança, t´ho esperes tot i aquest “tot” acostumen a ser coses no gaire positives. I això que la primera part a Elx va ser força bona, m´atreviria fins i tot a dir que “molt bona”, especialment si miren el joc dels darrers partits. Es veien ganes, moltes ganes, i semblava que estaven tots ben endollats, fins i tot Alves, que per a mi va acabar sent el millor del partit. Hi havia pressió, hi havia recuperació, i hi havia oportunitats, algunes d´elles molt clares, com el travesser d´Iniesta. Semblava que el gol cauria pel seu propi pes, malgrat que a la mitja part el marcador seguia sense moure´s. Però la bona imatge oferta als primers 45 minuts feia pensar en una victòria per poc que seguissin en la mateixa direcció, i amb aquesta esperança va començar una segona part on els papers van canviar tant que vam passar d´estar esperant en qualsevol moment un gol blaugrana a estar acollonits per les puntuals contres de l´Elx, frikada de Pinto apart. De sobte veies que portàvem 20 minuts de segona part i que el Barça havia desaparegut del camp, que Cesc tornava a ser aquell jugador que de sobte desapareix i ja no torna a recuperar-se, que Messi perdia totes les pilotes que jugava, que a Alexis no li sortia res i que Iniesta semblava incòmode amb aquell braçalet de capità que portava, més que res perquè se suposa que el capità ha de donar exemple i ell, perdó per l´ofensa, feia qualsevol cosa menys això. El Barça, jugant-se la Lliga, no podia contra l´Elx, i tot podia acabar resumint-se amb l´expressió “d´on no n´hi ha no en raja”…que tractant-se del Barça es una frase forta, una dita fins fa ben poc inaplicable a un equip que segueix enganxat a la Lliga per les invitacions que li han enviat en els darrers dies els dos equips madrilenys per excel.lència.

I bé, com anirem al camp disable vinent? Doncs amb aquella barreja tan culé del “si home, com vols que no guanyem avui, si en hi juguem la Lliga!” i del “no guanyarem pas, aquest equip no té ànima (ho sembla, la veritat sigui dita) i ells en tenen prou amb un empat, i aquesta temporada no els hem guanyat ni a sobre hem estat a punt de fer-ho”.

Ho he de confessar: em costa molt confiar en aquest Barça. No tindria cap problema en confiar individualment en tots i cadascun dels jugadors que miraran de fer el que ara mateix sembla impossible, i que a la vegada em fa fins i tot riure una mica: guanyar a l´Atlético de Madrid. Perdó? El Barça no pot guanyar a l´equip del Manzanares? Des de quan? Jo penso en Messi, en Xavi, en Iniesta, en Busquets, en Alves, en Mascherano, en Bartra, fins i tot en Alexis i em dic “són boníssims, clar que podem guanyar, només faltaria!”, però una vegada ho he dit recordo la segona part d´ahir, o el partit de tornada de Champions al Calderón, o el d´anada, i llavors ho veig tot negre. I es que, més enllà de l´evidència de les estadístiques d´aquesta temporada, el principal problema d´aquest Barça es que no genera confiança, que la gent, el soci, no se´l creu, i no parlem dels mitjans (que de fet m´és ben igual). No, no en parlem perquè ,igual que els propis jugadors, el van enterrar abans d´hora, i ara ens trobem tots amb la possibilitat de fer història i donar un final inoblidable a un equip de somni. Malgrat que no hi creiem, perquè és així, donem-nos tots una darrera oportunitat i acomiadem com déu mana a Puyol i Valdés (apart dels que encara no sabem que marxen, però que ho faran), dos homes sense els quals no s´entendria el millor Barça de tots els temps. Encara que sembla obvi que no poden, que no ho fan perquè “d´on no n´hi ha no en raja”, intentem creure-hi durant 90 minuts més, deixem enrere “realismes” i sentències com “aquesta Lliga no ens la mereixem” i concentrem-nos en seguir fent història. Encara que no ens ho creiem, potser si arribem a aquest final, més emocionant impossible, és que el destí ens té preparada una gran “sorpresa”. O no.

~ per picanyol a 12/05/2014.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: