Amor propi

Quan utilitzem aquesta expressió, quan diem que l´amor propi dels jugadors ha propiciat que l´equip hagi guanyat és, normalment, perquè els arguments futbolístics estan acabats. I ho estan, ja fa dies. L´equip està trencat, ofuscat i ara, a sobre, enfonsat anímicament. I de veritat. Avui llegia que potser  ja feia setmanes que anava rebent notícies nefastes relacionades amb la salut del Tito, i que potser per això es produïen certs “baixons” aparentment inexplicables. No ho sé, però està clar que la garrotada ha estat immensa, de l´alçada del campanar més alt del món, i és el que faltava per passar per acabar d´arrodonir (a la inversa, però) la temporadeta que hem hagut de suportar entre tots. Començava amb l´abandonament definitiu de Tito i acaba pràcticament amb la notícia, terrible, de la seva mort. I els jugadors, òbviament, no són màquines, i si ja estàs tocadet només et falta una notícia com aquesta per acabar-te d´enfonsar…

Per circumstàncies d´intendència familiar no vaig poder viure en directe el minut de silenci al Madrigal, però les impressionants imatges dels jugadors blaugrana, personificades en Busquets, posen a un mateix en un estat emocional complicat de controlar. I començar a jugar amb llàgrimes als ulls és complicat, però l´equip es va sobreposar i malgrat tots els malgrats va firmar uns primers 20 minuts força bons. Es veia que hi havia ganes de guanyar, per tot, però es clar, sobretot per Tito. De totes maneres, la cosa no acabava de funcionar, l´equip no rematava i quan ho feia era de manera força tova. Així que el Villarreal va anar fer contres fins que va tocar la tecla adequqada, quí sigui va deixar el forat, qui sigui no va seguir a Cani i el colega en qüestió va ficar la pilota per on Pinto no podia arribar-hi. Cert que Bartra, excel.lent de nou ahir, feia poc que acabava de salvar un gol, però no es pot dir que l´equip groc estigués fent un partidàs. Gol en contra de nou, i a sobre a un minut d´acabar la primera part. Semblava que les males notícies encara no s´havien acabat del tot…

…i encara ho va semblar més quan inexplicablement un jugador castellonenc va rematar, de cap, des de la frontal de l´àrea, per ficar el 2-0 i enfonsar-nos una mica més en la nostra miseria particular. Jo vaig trobar que era excessiu, el Barça, errades de marcatge a part, no havia fet tants demèrits com per anar perdent 2-0. Allò, en aquell moment, podia acabar molt malament, no hagués estat pas tan extrany que els jugadors s´haguessin vingut abaix. Però no, no van perdre la cara al partit en cap moment, es més, van seguir insistint, malament però ho van fer, i el destí els hi tenia (ens tenia, a tots, de fet) reservada una sorpresa, i de les grosses: el Villarreal va fer-se dos golets, dos, en pròpia porta. El segon, particularment catxondo, en un remat tipus “Spassic” francament encomiable. Jo era dels que amb 2-0 ho veia(quasi) tot perdut, però en observar que seguien atacant vaig pensar que si el 2-1 no trigava pas massa potser, només potser, podien tornar les opcions. I vaja si van tornar, tant que amb 2-2 ja estàvem tots convençuts, sobretot els jugadors, que aquell partit es guanyava. I es va fer de la millor manera, amb una super jugada iniciada per Busquets, que es va inventar una passada “made-in-Laudrup” que Cesc va seguir esplèndidament cedint a Messi de cap, i el “petitó” no va fallar. Goooool!!!! Amb ràbia, si senyor. Cesc li va donar una puntada a la pilota que expressava exactament això, ràbia. Em va encantar, em va entusiasmar. La celebració de Messi, sòbria, continguda, ho va corroborrar. Gol, collons, gol, pel Tito, es clar.

I es va guanyar. El de menys era que la Lliga seguia sent matemàticament possible, però amb moltes menys possibilitats, ja que l´Atlètico havia guanyat a Mestalla, el desplaçament més difícil que li quedava. Ahir s´havia de guanyar pel Tito, i es va fer. I servidor, bastant més tocat del que esperava des de divendres al vespre, més que content. Una mica feliç i tot, content de la reacció que havien tingut, francament emocionat. No, no pensava en la Lliga, més dificil que mai, a l´espera de la més que improbable punxada d´un Madrid que va llençat i d´un Atlético que no cedeix, i que li queda com a gran escull un partit al Ciutat de València, on el Llevant ja no es juga res perquè està matemàticament salvat. Ells guanyaran la Lliga, s´ho han merescut més que ningú, i el Tito ho hauria aplaudit.

Descansa en pau, Tito. Gràcies per haver estat part imprescindible del millor Barça de tota la història, per haver guanyat la Lliga amb 100 punts l´any següent d´haver-ho fet l´indesitjable de Mourinho i per haver reunit un dia d´aquella primera volta gloriosa de la temporada passada a 11 jugadors del planter , una fita històrica com poques. Gràcies.

~ per picanyol a 28/04/2014.