Al fons del pou

Decididament, el fútbol és un estat mental, i ara mateix el Barça està profundament deprimit. Ningú acaba d’entendre com un equip que va guanyar no fa ni un més 3-4 al Bernabéu,  i que en pocs dies va superar de nou al Madrid a la classificació, ha agafat una tendència tan negativa que quasi ja no recordavem  que fos possible patir. Uns diran que la imatge a Mestalla va ser lamentable, altres que senzillament no es va jugar bé i uns pocs es queden amb l’emoció d’una final que es va decidir mancant cinc minuts  gràcies a que el Madrid té a un velocista com a una de les seves grans estrelles…i a un pal miraculós que va impedir la pròrroga. Tothom diu que el Madrid va meréixer guanyar i que aquest possible 2-2 no hagués estat just. A la merda amb la justicia, com va dir Martino les finals es guanyem o es perden. I punt. Se’ls felicita (per quedar bé, per esportivitat, però no per ganes) i santes pasques.

 

les sensacions, certament, no eren gens bones. La derrota de Granada (crec) no va agafar per sorpresa a gairebé ningú, vist el que vam veure al Calderón, i era ben llògic pensar que quan portes una tendència força negativa és difícil recuperar-se a temps, sobretot si el teu estat mental, físic i esportiu no fa pensar en que només per ser una final, i contra el Madrid, les coses tornaran a bon port. Amb el Barça de Guardiola sí, llavors tot era possible, però ara ja portàvem uns quants avisos seriosos, i ni el Tata ni els jugadors semblaven haver-se donat per avisats.

Després de la debacle a la Champions, i sobretot després d’haver-se comprovat, especialment a la segona part del partit d’anada amb l’Atlético, que el Barça carburava millor amb Neymar a la banda esquerra, Iniesta al mig i sense Cesc, amb Pedro o Alexis, semblava  que de cara a la final a Mestalla hi hauria, almenys, un “petit” canvi i el míster deixaria aparcada la figura del “pentàgon” (que va funcionar en dos partits) per apostar pels extrems, pel que sempre había funcionat a Can Barça, i més tenint en compte el pèssima estat de forma de Cesc. Però no, Martino va demostrar de nou ser un tipus conservador, poc atrevit i excessivament respectuós amb el teòric “status quo” del vestuari,, on Cesc té molt pes, sobretot per la seva relació amb Messi. I va posar en solfa el seu “onze de gala”…

el Barça va començar bé, l’actitud semblava la correcta i es veia quelcom diferent en els jugadors. Però tot va ser un miratge, i als deu minuts el Madrid ens fulminava a la primera “contra” de torn. Ells havien fet els deures, nosaltres no. No es guardava bé la posició, no s’estava prou atent, i per postres Pinto va estar molt poc afortunat, empassant-se una rematada de DiMaria fluixeta. I el panorama va canviar, apareixia el pitjor escenari possible per al Barça, haver de remontar de nou, mentre que per al Madrid era tot el contrari, estaven com un peix a l’aigua. Durant uns minuts va semblar que ens en farien un altre però la sort ens va acompanyar, i ni Bale ni Benzema van estar prou encertats. I fins al final de la primera part vam veure de nou aquell domini estèril del Barça, sense arribades, sense profunditat, amb alguna ocasión puntual i para de contar.

A la segona el Madrid va apretar, no fos cas que se’ls escapés un partit que podríen anar guanyant més àmpliament. Però el Brça va resistir, no se sap ben bé com però ho va fet, i el gol va arribar de la manera més insospitada: remat de cap de Bartra a la sortida d’un córner! I, miracle, el partit va fer un gir espectacular i el Madrid ho va començar a passar malament. El Barça apretava,, segurament amb més cor que cap, i tot semblava que sí algú marcaría aquest sería el Barça. O això o la prórroga. El que se’n diuen oportunitats de veritat no van venir, i en una absurda pilota perduda entre Alves i Messi (una de tantes) va arribar el gol de Bale…Gerra d’aigua freda monumental. I a sobre amb sorpresa final, el pal de Neymar que al meu entendre hagués estat “just” si hagués entrat.  I ja sé que el Marid ho va fer millor, i tal, i que el Barça va atacar amb el cul, en part per culpa de la desastrosa tàctica del Míster en part per culpa d’un a jugadors en un pèssim estat de forma, abatuts quasi d’entrada, però que van sobreviure  i van arribar amb opcions reals de guanyar al final, i que per moooolt poc no arriben a la prórroga.

Un cop acabat el partit vaig sentir com part de l’entorn mediàtic culé es llançava a dir en massa que la derrota havia estat justa, que el Madrid havia estat molt millor, havia dominat, la bla…Jo tenía una altra sensació al cos, malgrat que amb la reflexió s’ha de dir que francament el Barça va fer un (altre) bunyol de partit, i va confirmar la tendència suïcida iniciada contra l’Atlético de Madrid a la Champions. Passa alguna cosa greu, amb Messi i amb més jugadors, i s’hauran de pendre mesures. Hagués estat maco que Neymar hagués forçat la pròrroga, jo segueixo pensant que això de meréixer les coses és molt relatiu: tu el que has de fer es marcar més gols que el rival, i sobretot en una final. Sí, la història dirà (per exemple) que a la final de Champions al Nou Camp entre el Bayern i el Manchester els anglesos van fer dos gols en tres minuts i es van emportar la Copa. S’ho van merèixer? Probablement no sí fem un repàs de tot el partit, però van marcar un gol més que els alemanys, i això és el que conta en una final.

I el que va passar en aquesta darrera final es que vam veure al pitjor Barça que recordem (malgrat els vibrants vint minuts de la segona…) i a un Madrid senzillament correcte, aixó sí, amb la lliçó del 3-4 al Bernabéu ben apresa i amb el rival ben estudiat. Tot al contrari del Barça.

 

~ per picanyol a 19/04/2014.