A lloc…fi de la història

Les coses són tal qual les vam veure ahir: un equip amb ambició, idees molt clares, unitat, furia i confiança, a punt de menjar-se el món, intentant aprofitar l´oportunitat de les seves vides i amb l´estòmac buit. I un altre que arrossega moltes coses, majoritàriament no gaire bones i que diu que té ambició però quan arriba el moment clau s´empetiteix, li agafa un atac d´amnèsia i no sé, potser pensa que amb el que ha estat ja li arribarà per superar a un equip que té quelcom que li manca avui al Barça: cor….i tot el que ja dit que va tenir ahir l´Atlético de Madrid, classificat amb tot mereixment per a les semis de la Champions. I  un altre equip, el blaugrana, sense ambició, sense idees, poc conjuntat, mancat de confiança i tip, amb aquell aire de suficiència que et dona haver estat considerat el millor equip de la història (per a alguns) i indubtablement, el millor de la història de la institució que representa. Un equip que, fa ràbia dir-ho, però està de capa caiguda, de tornada. No diré, malgrat ho pensi, que no volen. Potser és que hagi arribat el moment de reconèixer que no poden.

El Barça, un equip la base del qual ha estat campiona del món a nivell de seleccions, que ho guanyat tot i per duplicat (i triplicat) en molts pocs anys, no pot contra un equip que, d´acord, és el típic equip que se li ha resistit històricament i que pel vist aquest any se li segueix resistint…però que és infinitament inferior a nivell tècnic? De veritat? Sí, ja sé que el rival també juga, que són ara mateix un equipàs fins i tot, que ahir ens van passar per sobre durant quasi tota la primera meitat (no només els primers vint minuts, que van ser el més semblant a un malson que hem viscut en molts mesos) malgrat que sabíem exactament a què jugarien però senyors, una cosa és que puguis pensar que no sortiran a per totes, o que ho pugi pensar jo ja que tenen la ventatja de l´1-1 de l´anada. El problema és que ho arribin a pensar els jugadors i el cos tècnic, i aparegui el Barça a jugar uns quarts de final tornada com si portés un 3-0 del partit d´anada, a jugar com si tinguessin tot el temps del món per capgirar l´eliminatòria, com si pensessin que ni en conya els pot eliminar l´Atlético de Madrid. Sí, ja sé que estan fent la temporada de les seves vides, però has de tenir recursos suficients per fer-lis front amb garanties i, com a mínim, morir amb les botes posades, deixant-hi la pell, anant a mort darrera de cada pilota com si fos la darrera que juguen. Molt bé, el Barça no té aquest caràcter i fa les coses a la seva manera, l´estil irrenunciable i tota aquesta martingala, però quan no has pogut guanyar a un equip a la teva manera, i t´ha passat cinc vegades en una sola temporada, potser que t´ho facis mirar, prenguis nota de les seves aptituts, de com juguen, i intentis no solament frenar-los sinó intimidar-los. I no fer-ho als deu/quinze (sent generosos) primers minuts de la segona part per després tornara a caure en un estat d´indolència, manca d´intensitat i falta de confiança que fa tremolar. El cert es que el Barça, ja ho va veure tothom, va fer un partit indigne de la seva trajectòria, indigne amb la competició que estava jugant i irrespectuós amb el seu aficionat. Una vergonya, i qui no ho vulgui veure té un problema, i gros. No s´hi val a dir que el rival també juga, que són l´equip que millor defensa d´Europa i tal i pasqual. Si tu surts endollat des del primer moment, i a per totes, lluites per cada pilota dividida i xutes vint vegades  a porta durant el partit doncs mira, què hi farem, no sempre es pot guanyar, i bla, i bla. Com a les semis contra el Chelsea del darrer any de Guardiola, on l´equip va caure després d´haver-ho intentat tot, d´haver capgirat l´eliminatòria (momentàniament….), tancant al contrari a la seva àerea…ahir qui va tancar al seu rival va ser l´Atlético, que va sortir a pel partit des del primer minut de joc, que va guanyar totes les pilotes dividides, que va fer anar de corcoll a tota la defensa i directament a tot l´equip, que…va fer el que el Barça estava obligat a fer, i per això va guanyar. Per confiança, per convicció, per haver treballat més el partit, l´eliminatòria, perquè hi va posar més ànima…per tot. No hi va haver ni un bri d´esperança més enllà de dues o tres jugades molt concretes. Sí, podràs dir que vas tenir a tot estirar quatre ocasions, més un penal no xiulat a Cesc (del qual ni em queixo ni em penso queixar, tot el contrari…entre altres moltes coses perquè a la segona n´hi ha haver un de Mascherano de llibre), però potser ja hem temptat massa a la sort darrerament, i la floreta s´ha pansit. De fet, ara que hi penso, la floreta va seguir ben viva fins al final del partit ja que aquest va acabar 1-0, fins al final el Barça va tenir opcions (teòriques, reals de veritat…) d´empatar el partit i l´eliminatòria quan el més normal es que anés perdent per 3-0 (que el contrari faci tres pals es veu poques vegades en un partit…). El resultat és fins i tot injust amb els mèrits d´un i altre, però naturalment ningú pensa realment en això ara. Podíem haver perdut 4-0 fins i tot, es igual ja, però així els tipus com Santi Noya (director del Mundo Deportivo, que encara anava dient avui que el Barça va tenir opcions, que la pressió de l´Atlético només va ser als primers 20 minuts, etc…) es treurien la vena que porten als ulls i reconeixerien el que ja es va veure l´any passat: aquest equip necessita una remodelació profunda.

Parlant de l´any passat, com que es va guanyar quasi sense oposició una Lliga amb puntuació rècord, el primer any post-Guardiola, amb tot el que va passar a nivell extra esportiu, les reformes es van ajornar i es va dir que només s´havien de fer petits retocs. Això, després d´haver estat humiliat per un Bayern de Munich imparable, després d´haver rebut un 7-0 global, després de fer una Champions força trista (llevat d´aquell gran 4-0 al Milan) i d´haver superat a un PSG sense pena ni glòria. Aquell Barça ja no hauria d´haver arribat a semis, potser llavors no haguessin tingut excuses. No ho sé, tinc la sensació que no se sap com renovar a aquesta generació màgica d´irrepetibles jugadors, com fer que Messi torni a recuperar la que semblava inesgotable ambició per guanyar-ho tot, absolutament tot. A finals de temporada passada s´hauria d´haver renovat a fons la plantilla i no es va fer, i em comptes d´això es va obrir la porta a Abidal i, molt més greu encara, es va deixar marxar a Thiago…que representava, que havia de ser el vaixell insígnia de la “operació renove”, qui havia d´agafar el comandament del nour Barça. Jo pensava que ho seria Cesc, però pel que s´ha vist en els darrers tres anys no sembla destinat a ser l´hereu de Xavi, i a sobre no solament no ha acabat d´encaixar sinó que la seva presència en l´equip, en els moments decissius, ha estat més aviat un problema que no pas una sol.lució. Ahir al Calderón es va tornar a veure, i per més inri es va viure una situació quasi inèdita: quan s´anava a produir l´entrada d´Alexis al camp, als 15 de la segona part, Cesc se´n va anar sense que hagués aparegut el seu número en el lluminós del quart àrbitre. O ja ho havien parlat a la mitja part o Cesc es va autocanviar, ja ja. Bé, ja sé que jugar a fer d´entrenador/secretari tècnic/president és molt fàcil, però alguna cosa s´ha de fer, i no ha de quedar maquillada per dos possibles títols que encara es poden guanyar…però que vist el que ahir es va veure no queda gens clar que es pugui fer. Irònicament sembla molt més accessible una Copa del Rei que ara mateix fa més nosa que una altra cosa, i que pot representar una arma de doble fil: o t´enfonsa o el dona la suficient empenta per arribar al darrer partit de Lliga com a mínim a un o dos punts del primer. Fins i tot a tres, vaja, que encara ens podem permetre un empat…Aquestes opcions passen per guanyar al Granada (deixem de moment el possible empat per al camp del Villarreal) i de pas aprofitar la Copa del Rei per reivindicar el dret del Barça a ser respectat, que després de l´impresentable partit d´ahir té la credibilitat sota mínims, per molt que els seus jugadors ho hagin guanyat tot. Penso que aquest escenari és encara possible, però tampoc seria extrany que tot se n´anés a la merda en una setmana i ens quedèssim sense res, sense opcions a cap dels tres títols.

Penso que passi el que passi s´ha de remoure l´equip de dalt a baix, que s´han de fitxar dos porters, dos centrals, un lateral dret, un migcentre de garanties que posi les piles a Busquets (quan aquest s´adorm, o com a mínim que sigui un recanvi de garanties), i un jugador que pugui fer ombra a Xavi d´una vegada. Penso que tenim el que tenim, hem estat molt grans però a tothom, sense excepció, li arriba el moment del relleu. No tant de la retirada (com passarà amb Puyol…per cert, que s´ha notat molt la seva absència, i ja va passar l´any passat) com de passar a un segon pla, i de reactivar com sigui al que fins fa poc era considerat el millor jugador del món (no entro en si és el millor de la història, això ho jutjaran les properes generacions…), no solament pel seu inexplicable rendiment en aquesta eliminatòria, i sobretot en un lamentable partit de tornada, sinó per moltes coses que s´han anat detectant en els darrers divuit mesos. Crec que ahir tenien una oportunitat històrica per seguir reivindicant-se, per seguir demostrant que encara estaven a dalt de tot, però l´Atlético ens va posar a lloc: ara mateix no som (ni sincerament ho èrem l´any passat) ni entre els quatre millors equips d´Europa. Clarament, sense “peròs”, sense excuses de cap tipus: res va indicar que fossis millor que el rival, i si no surts a pel partit es que tens un problema, que a més a més és físic i mental: falla tot, literalment tot. Fi de la història, toca renovar-se de veritat per tornar a regnar a Europa i per seguir regnant en una Lliga espanyola que, no ho oblidem, encara es pot guanyar. Però que aquesta possible victòria, que si arriba no ho farà fins al darrer dia, fins al darrer instant, no tapi les vergonyes que ahir van quedar cruelment al descobert. Pots perdre, naturalment, però no com ahir ho va fer el Barça, no aquest Barça.

I bé, ja no direm res de l´alineació, el plantejament, el “jo em rento les mans i poso als millors i que ells ho resoguin” (el famós “pentàgon”…que ha funcionat, puntualment, dues o tres vegades) que evidencia una manca d´idees, de personalitat i de falta de criteri alarmants de l´entrenador, la seva manera  d´intentar (quasi sempre, tard) els partits, les seves tot sovint inexplicables substitucions…com per exemple renunciat a vint minuts d´Iniesta al camp (amb una possible pròrroga a l´horitzó) quan, per molt mal partit que estigués fent, era el teu segon màxim actiu…Zubi dimissió, Tata trencament unilateral del contracte. No podem seguir així.

~ per picanyol a 10/04/2014.