Ai,ai, ai…

…que aquesta Lliga se´ns farà molt llarga, potser massa i tot. Després del partit del Bernabéu semblava que (quasi) tot estava fet, i si a sobre a la següent jornada el Madrid va decidir aprofundir una mica més en les seves misèries i fer que el tornéssim a veure pel retrovisor, doncs encara més. Des de llavors hem tingut dos partits de Lliga horrorosos; un, el derby, que una mica ja hi comptàvem, i l´altre contra el Betis. Sí, el cuer de la Lliga. Que si també esperava un partit dolent? Doncs no, per molt que hi haguès hagut un partit de Champions duríssim, pensava que el Tata faria unes rotacions que tothom haguès entès i que el que sortissin ho farien a morir, i de pas a liquidar el partit per la via ràpida. Res més lluny de la realitat.

La primera sorpresa va venir amb l´alineació. Sí que esperaba que juguessin Pedro i Alexis, però es que això no representa res de dolent. Jo sincerament no esperava que jugués Busquets ( i sort que ho va fer), més que res perquè si Song no pot ser titular contra el cuer de la Lliga (per molt importants que fossin els tres punts) doncs “apaga y vamonos”. O sigui, ja ens el podem treure de sobre (si la FIFA ens deixa). I amb Montonya tres quarts del mateix. No en sóc gaire fan, però si el tens a la plantilla del primer equip és perquè pot jugar-hi, no? Aquest plantejament de l´entrenador de fer rotacions des del principi no ha acabat de quallar, i puc entendre que arribat cert moment de la temporada en vulgui prescindir, però que després de tres partits duríssims com van ser els del Bernabéu, Cornellà i l´anada de la Champions no deixi descansar (que ho necessita) a Xavi i a Busquets (que, insisteixo, sort en vam tenir d´ell contra el Betis) ho veig preocupant, sobretot perquè això vol dir que l´entrenador considera que els seus substituts no donen la talla. Ergo la plantilla està descompensadíssima i, en conseqüència, el director esportiu ha fet una feina pèssima. Tornant al partit en sí, em va sorprendre les dificultats del Barça per trobar porta davant d´una defensa bètica no especialment espessa. En aquest cas va ser totalment demèrit del Barça. El Betis va jugar fins i tot diria que bé, però no va inquietar Pinto, alments a la primera meitat. El Barça, en comptes de jugar amb les piles a tope, es va dedicar a deixar passar el temps, sobretot després de marcar (de nou, de penal…de nou, penal correctament assenyalat) al minut 15. Els següents 30 minuts van ser soporífers, directament. L´únic que semblava conscient de la importància dels tres punts va ser Busquets, que va estar atent a tot: a les badades dels seus companys de medular, dels de l´atac…i dels de la defensa, on un Bartra desconegut va fer la sensació d´estar fora de lloc tot el partit. Alves no va fer ni una centrada bona, i Adriano poqueta cosa. Sí que es va xutar alguna vegada, sobretot una de Xavi des de la frontal que culminava una de les poques jugades inspirades de la tarda, i poqueta cosa més.

Un esperava que a la segona meitat espavilarien, però va ser just al contrari. Igual que el Míster, que no va fer cap canvi fins al minut 33…per posar a Cesc i, sí, a Neymar. Això potser ho hauria d´haver fet al descans o, si m´apureu, al 15 de la segona. De totes maneres el segon gol va arribar gràcies a un rebot quan, i s´ha de dir tot, els blaugranes s´havien fet un fart de fallar ocasions. Vull dir que, malgrat la desidia que va presidir tot el partit, i sobretot a la segona meitat (o igual…), ocasions n´hi va haver, i com a mínim dues de claríssimes, errades per uns molt poc inspirats Pedro i Alexis. Abans d´això, vull dir del segon i afortunat gol, ja planejava per l´Estadi la sombra d´aquell empat del Betis dues jornades abans del Tamudazo. Va ser un tal Sobis, que va tenir la poca gràcia de fer un gol al minut 89 i va privar al Barça de dos punts que li van costar aquella Lliga. Va ser tan o més bèstia que el “tamudazo”, el que passa que, clar, que l´Espanyol et “robi” dos punts té molta més repercusió que ho faci el Betis, sobretot perquè allò sí que va ser ja definitiu…i perquè després tots vam saber que aquell empat que als pericos no els hi deia res a nivell de classificació es va celebrar com si haguessin guanyat la Champions. Només perquè ens havien fotut a nosaltres. Trist.

En fi, que me´n vaig. El 2-0 semblava posar les coses a lloc, però llavors va i el Betis, amb la passivitat absoluta de tota la defensa del Barça, on hi va quedar especialment retratat un Marc Bartra inéditament inactiu (va dedicar-se a contemplar com la pilota passava per davant seu sense immutar-se…), fa un golet i se´ns tornen a pujar a tots. No es que veièssim perillar de debò els tres punts…però ningú estava tranquil. Vet-ho aquí que l´àrbitre, de nou, ens va donar un cop de mà (mai millor més ben dit) i va assenyalar un penal que…no sé, es d´aquells que la pilota va a la mà i viceversa, i que depenent de qui xiula el partit interpreta que és penal o no. Doncs bé, aquest es dels que interpreta que tota mà dins de l´àrea és penal. I el va pitar. Ara hi ha molta gent que diu que no, que no ho era, que no pot ser mai penal…gent, en general, de professió periodista. Ells en saben més que els àrbitres i diuen que no es penal. Però l´àrbitre sí, molt fan de tots aquells que interpreten el reglament a la seva manera…I clar, el penal (que Messi va fallar però va aconseguir marcar en agafar el rebot del porter) va significar la fi de totes les nostres pors.

I diuen que encara queden sis partits. Ai que patirem de valent. Superat el tràngol de Cornellà on, més enllà del detall de l´àrbitre, el Barça no va fer pas un bon partit (bons primers 20 minuts…i els deu finals, ja jugant amb el marcador a favor i contra deu), cosa perfectament atribuible a l´Espanyol (que a la seva manera va fer un bon partit, i que es pot queixar de l´àrbitre…sense oblidar però que hauria d´haver acabat el partit amb vuit jugadors i no deu), ara ens tocarà anar a Granada…i no tinc ganes de pensar que patirem de valent, però que de fàcil no en tindrà res. De fet no serà un partit gens còmode, i com que no sabem quin Barça veurem el patiment comença ja. I segueix pensant que jo tenia un bon feeling, que hi havia molts detalls que em feien pensar en una victòria final a la Lliga (quan perds la Lliga partits com el del Bernabéu i Cornellà s´empaten…i fins i tot com el del Betis), però aquesta sensació que ens sobren unes quantes jornades és força gran. I, a més a més, començo a pensar que en el millor dels casos el campionat es resoldrà al darrer partit. I no m´agrada gens això, més que res perquè amb l´empat l´Atlético en tindria prou. No avancem, però, aconteixements. Primer hem de guanyar nosaltres tots els partits, i després ja mirarem què fan els altres. I per cert, el Madrid ho guanyarà tot a la Lliga…

~ per picanyol a 07/04/2014.