Les semis, una mica més lluny…

Quan el sorteig dels Quarts de final de la Champions va dictaminar que hauríem de jugar contra l´Atlético de Madrid jo vaig ser dels que van arrufar el nas. NO em feia cap mena de gràcia. Els de Simeone són un equip molt incòmode, i a sobre realment no tenien res a perdre (arribar als Quarts ja era un èxit per a ells) i sí molt a guanyar. Més o menys el contrari que el Barça. A més a més són un equip a quí no hem pogut guanyar encara aquesta temporada. I sí, nosaltres tampoc a ells, però en aquest cas no és quelcom per a presumir. Ells són “l´equip petit”, o més modest, i nosaltres el gran. I vist el que vam veure al partit d´anada les coses encara s´han equilibrat més. Tot segueix igual, amb el petit detall que ara són ells els que han marcat fora de casa, ara són ells a qui els hi va bé el 0-0 a la tornada, un resultat que aquesta temporada ja s´ha produït dues vegades. I malgrat que aquest Barça es capaç de tot, del millor i del pitjor, dir que segur que fem un gol i ells no ens en fan cap em sembla quasi una temeritat. Per molt que pugui ser perfectament possible. Les semis estan una mica més lluny de l´esperat…

Sí, esperàvem tots un partit difícil, rocós, trabat, fins i tot poc vistós, presumiblement amb pocs gols…però pocs esperàvem que seria el dia en que Messi desapareixeria en combat i, encara més, que a sobre ells es posessin per davant al marcador amb un gol d´aquells que entren molt de tan en quan, que es quasibé un regal caigut del cel, però que val el seu pes en or. Abans, també s´ha de dir, l´Atlético va tenir -a la primera meitat- dues oportunitats molt clares per marcar, mentre que el Barça va naufragar contra un sistema defensiu impecable. No es pot dir que es veiés una gran primera part, sí interessant, amb dues lesions importants (Diego Costa i Piqué) i que van provocar l´entrada de dos jugadors que serien importants en el posterior desenvolupament del partit. Primer ho va fer Marc Bartra, excel.lent en tot moment, potser no excessivament exigit però solvent en totes les seves accions, mostrant maduresa i maneres suficients per ser titular. Estic segur que amb més continuïtat ara seria més bon jugador. I després va venir la de Diego Costa on, més enllà del respecte cap a una lesió de l´adversari, tot el Nou Camp va respirar. El que no imaginava ningú és que el seu substitut, el brasiler Diego, decantés -momentàniament- l´eliminatòria en favor dels matalassers gràcies a un dels millors gols que haurem vist aquest any a l´Estadi. Això passava tot just al principi d´una segona part on se suposava que passarien més coses, on tothom esperava que aparegués per fi Messi però on el que va passar va ser que Iniesta -ja molt inspirat a la primera part- fés un recital a l´estil del millor Laudrup. Què dic jo, al seu propi estil. El que també va passar va ser que el Barça es va veure entre l´espasa i la paret i va reaccionar, mare meva si ho va fer, en part gràcies a l´entrada d´Alexis per un Cesc molt apagat i, sobretot però a conseqüència d´aquest canvi, de recolocament de Neymar a la banda esquerra (el seu lloc natural i on se sent més còmode, com va reconèixer Martino al final del partit) i d´Iniesta al centre del camp. El gol de l´empat no va trigar pas massa a arribar, tot just deu/quinze minuts, i els posterior quinze van ser dels més elèctrics que s´han viscut a l´estadi en molt del temps. Van ser, de fet, uns minuts màgics, tan pel que fa al que passava a la gespa, amb els blaugrana volcats contra la porteria madrilenya, fent recular com mai a l´Atlético i, sobretot, posant-los la por al cos com a la grada, on una afició absolutament encesa i entregada a l´equip va fer pensar a tothom en una remuntada que finalment no va arribar. El Barça, però, va estar-hi molt aprop, molt, i si no ho va fer va ser especialment per culpa de la fantàstica actuació de Courtois, un porter de primeríssim nivell que ho diria es va acabar de consagar en un dels millors escenaris possibles.

Aquests darrers vint minuts van fer que l´afició abandonés l´Estadi molt més esperançada del normal havent obtingut un resultat advers. L´equip havia demostrat, encara que només fós en vint elèctrics minuts, que era digne de la seva confiança i que era capaç de superar una eliminatòria que, siguem realistes, s´ha posat costa amunt. I es que malgrat aquest Barça ens ha ensenyat, sobretot aquest any, que li van els reptes difícils, els duels a cara o creu, i que respon quan més exigit es troba, penso que les semis estan una mica més lluny. Veurem al partit de tornada quina cara ens mostra l´equip i si fa un partit digne de la seva grandesa.

~ per picanyol a 04/04/2014.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: