Endollats de nou

El partit contra el Rayo va ser la constatació que la “pájara” contra el València va ser només això, un mal moment, i que potser va servir, no immediatament però si a molt curt plaç, per posar de nou les piles a uns jugadors que, per cert, ara semblen uns altres. Ha tornat Messi, ha tornat Iniesta (una de les claus de tot plegat), Cesc apunta molt alt (per fí!) i fins i tot Neymar fa un gol d´aquells que no es veuen cada día. Per cert, tres dels sis gols des de fora de l´àrea. Qui deia que el Barça no xutava?

Hem de posar, però, les coses al seu lloc i contextualitzar la victòria blaugrana per un contundent 6-0 (que podia haver estat encara més ample). El Rayo, per molt bé que intenti -i moltes vegades ho aconsegueixi- jugar bé a futbol és un equip molt fluix defensivament. No solament fluix en defensa, sinó en tot el seu sistema defensiu. Vaja, que quasi ningú juga bé i llavors passa el que passa, que treuen la pilota amb criteri però cada dos per tres els hi prenen, que fan transicions ràpides i amb sentit però que molt poques arriben a bon port, i que poques vegades foraden la porteria del rival. I sí, s´han de tenir molt ben posats per sortir a jugar de tú a tú al Barça, i a sobre al Nou Camp. Això és el que va fer el Rayo, que en dos minuts ja havia concedit el primer gol (poc afortunat el seu porter…) però que va trigar força en concedir el segon, si bé es cert que durant aquest període hi va haver dues rematades al pal i algunes jugades força clares desaprofitades. El Barça estava molt inspirat, sobretot Iniesta i Cesc, es pressionava força bé (vaja, sembla que ha tornat la pressió em deia a mi mateix…), la velocitat de circulació de la pilota era prou ràpida i a darrera les coses estaven molt tranquiles. Veies a dos equips que jugaven molt bé a futbol i la cosa tenia aspecte d´acabar amb golejada. El Rayo segurament té molt bones intencions, massa diria jo, però es que no té els jugadors adequats per jugar de la manera que vol fer-ho. I si a sobre té davant a un Barça endolladíssim, doncs arribar al descans amb 2-0 al marcador es podia considerar un càstig no gaire sever. En podin haver caigut quatre tranquilament.

La segona part va servir per constatar la linia ascendent blaugrana amb quatre gols molt bonics, precedits de bones jugades (esplèndida la del gol de Pedro) i amb l´únic “però” de veure que Puyol no acaba de trobar el seu estat ideal de forma. Se´l veu un xic nerviós, a vegades descolocat, impetuós (massa), poc precís i lent. De fet Martino el va canviar i no he arribar a sentir el per què. O tenia molèsties o no ho acabo d´entendre, amb 5-0 al marcador…Aquesta vegada Martino va fer molt poques rotacions. Ni Sergi Roberto, ni Bartra, ni Montoya…en un partit que no es preveia precisament gare complicat, i amb el partit del City a la volta de la cantonada. Sí que es cert que el primer canvi va arribar aviat, però clar, amb 4-0 al marcador era previsible. I amb 5 se´n va anar Puyol…i Messi, que clar, potser no feia falta que estigués sobre el camp 15 minuts més després d´haver-ne fet dos. Neymar, que havia entrat el primer, portava una estona intentat fer alguna cosa de profit quan es va inventar una jugada i un xut excepcional, d´aquells que no es veuen a cada partit precisament, i ens va anunciar que havia tornat. Bé, millor, així Pedro i Alexis sentiran de nou la competència ferotge al clatell i seguiran endolladíssims (dissabte un gol cadascú, i van sumant).

I ara, Europa. Queda clar que la Lliga espanyola no acaba de donar la talla, no et situa de veritat al teu lloc, però a la Champions tot serà diferent. Amb tota probabilitat el City ens posarà a lloc, i això no té perquè ser quelcom negatiu. Vaja, que el Barça pot guanyar perfectament a Manchester però haurà de lluitar de valent, no estar gens despistat i sobretot apretar molt les dents, especialment als primers vint minuts de joc. I a veure què acaba passant, quin equip surt (aposto per un 4-4-2) i quin resultat porten cap a Barcelona…

~ per picanyol a 17/02/2014.