La reivindicació de Xavi

No sempre està al 100%, potser cada vegada li costa agafar més la forma i a vegades sembla cansat, però contra el Villarreal sort en vam tenir d´ell. El geni de Terrassa va demostrar en vint minuts per què és el millor centrecampista del món, per què ha arribat on ha arribat i sobretot per què l´equip el segueix necessitant. Xavi va sortir al rescat del Barça quan es va veure clar que faltava algú que posés ordre i els hi digués als jugadors què havien de fer. I això va fer. I l´equip va marcar i ho podria haver tornat a fer unes quantes vegades, tot i que això ja són figues d´un altre paner. D´entrada, sonava a experiment. No perquè fós inaudit, no perquè no ho haguessim vist abans, sinó perquè d´entrada i contra un equip com els castellonencs potser no feia excessiva falta. Però el Tata Martino volia tornar a ajuntar Song i Busquets al mig del camp, i el que volia ser (es un dir…) una nova aposta va acabar per convertir-se en un veritable problema. Possiblement, i quan l´equip pateix molt i/o necessita més contundència, més múscul que es diu, i sobretot necessita conservar/aguantar un resultat, sí que es interessant recórrer, puntualment, al doble pivot. Possiblement. Però fer-ho d´entrada a casa, quan el que has de fer és atacar, anar a per totes, imprimir un ritme alt a la circulació de la pilota, ja és directament una “tatada”. Ja, els oportunistes com per exemple Enric Bañeres de La Vanguardia, que sembla mentida que digui les coses que diu després de tants anys dedicat al periodisme esportiu, et poden sortir dient que va estar a punt de fer un gol. Ja, i què? La seva aportació al joc de l´equip, voluntariosa això sí, no va ser precisament la millor noticia de la nit. De fet, probablement va ser un dels causants del joc espès d´un Barça que ja no tenia davant a un equip com el Celtic. No, tenia a un dels millor equips a fora de casa de la Lliga. I malgrat que no hi va haver gaires notícies dels jugadors grocs en atac no es pot dir que fessin un “cerrojazo”. No, en van tenir prou estant ben plantats sobre el camp i atents als moviments atacants blaugranes, no gaire inspirats per la banda dreta, on Alexis i Montoya no s´acabaven d´entendre. Per banda esquerra tampoc es que Neymar fes gran cosa però sí que es va notar la reaparició d´un espídic Jordi Alba, realment el tipus de lateral (sobretot en la seva versió ofensiva) que necessita el Barça. Montoya n´hauria de pendre exemple si es vol quedar…Va ser precisament Alba qui va forçar, involuntariament, l´absurd penal del Villarreal, un clar cas de “la pilota va a la mà” que es penal per això, però que va semblar un xic rigurós. En fí, sort d´això ja que no hi havia manera ni de crear oportunitats ni de res de res. Clar que just al principi de la segona part ens van empatar, com no, a la sortida d´un córner. Ais, i va fallar el meu admirat Bartra, ningú es perfecte. I per uns minuts al Nou Camp va planar la sensació que el partit es podia complicar de veritat….fins que el públic va veure a Xavi escalfant. El canvi estava cantat. Song ho havia intentat però diria que jugar al lloc del “màquina” no és la seva millor carta, i en pocs minuts, quasibé segons, es va fer la llum. Va ser com si Xavi tingués la clau per obrir la sala de màquines i començar a activar-ho tot. La pilota va començar a circular d´una manera diferent, els jugadors corrien més, es desmarcaven més, fins i tot Cesc feia coses interessants. Es va fer la llum, així de clar, i deu minuts més tard Alexis havia regalat el segon gol blaugrana a Neymar. I així va seguir la cosa fins al final d´un partit que no va acabar 4-1 perquè l´amic Montoya va fallar fins a tres clares passades de gol en una demostració d´inutilitat atacant francament preocupant. A mi sempre m´havia semblant un bon lateral però fent aquestes centrades, o fallant-les, no anem enlloc. Ni ell ni el Barça. Cert que no va ser l´únic poc inspirat a davant, el quasibé sempre excel.lent Sergi Roberto va fallar una passada a Neymar d´una manera un xic desconcertant en un jugador del seu nivell, i també es cert que el propi davanter brasiler no va ser capaç de resoldre una oportunitat molt clara a l´àrea visitant que un jugador de la seva classe/categoria no pot fallar de cap de les maneres. O sigui, que no tot va ser culpa de Montoya, però sí s´ha de dir que l´equip, dirigit magistralment per Xavi, va generar prou ocasions per marcar uns quants gols més. I, tal com està el pati, es motiu de cel.lebració.

Ara només falta guanyar a Getafe, sense Neymar tampoc, i començar a pensar en arribar a mitjans de febrer en plena forma. Es simptomàtic que els especialistes no declaradament culés diguin que els vuitens de final de la Champions quasibé estan al 50%, amb lleuger avantatge del Barça respecte a un Manchester City que ara mateix està en un moment de forma molt dolç. Veurem com estan al febrer/març…

~ per picanyol a 16/12/2013.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

 
%d bloggers like this: