Barça-Milan: lleugera millora

Suposo que és pecar d´innocent reclamar que l´equip es buidi malgrat que anant amb una (o dues) marxa menys tingui de sobres per superar a un equip que lluny del seu estadi és encara menys ferotge del que es podia suposar. Suposo. Un altre dirà que no n´hi ha per tant, que es va guanyar bé, i que l´equip va bé, i que es normal que els jugadors hagin après a administrar els seus esforços amb aquestes temporades tan maratonianes que juguen. Potser. El cert és que ahir hi va haver una lleugera millora a la qual, no ho podem negar, hi va contribuir un Milan que només va espantar (i no gaire) quan Balotelli va encadenar dues jugades de mèrit tot just començada la segona part. I també es cert que a Messi se´l va veure un pèl millor que als darrers partits, lluny però del seu millor estat de forma. Estat al qual, per cert, ja tornarà, el que passa és que ens tenia molt mal acostumats, i quan un està acostumat a l´excel.lència és molt difícil conformar-se amb menys.

El gran culpable, però, de veure aquest tipus de partits és el format de la Champions League, format que per a més inri la UEFA va semblar que volia ampliar. No se n´ha tornat a sentir res al respecte, però esperem que no sigui cert. La lligueta prèvia als vuitens de final és de de fa temps un petit suplici, agravat pel fet que per coses de l´atzar et toquin tot sovint equips els quals, per diversos motius, no et fan cap gràcia. I, també, que un empat o fins i tot una derrota no signifiquin pràcticament res. Jo tornaria a l´antic format de la Copa d´Europa i em deixaria d´hòsties, de lliguetes absurdes, equips dolents, partits sense gràcia. Però la realitat és que teníem de nou al Milan a casa i, diguem-ho clar, el partit feia mandra. Malgrat la poca qualitat actual del joc blaugrana, i el desafortunat empat  a San Siro (no Xavi, aquell estadi ja no és el que era i el seu equip encara menys), la victòria del Barça es donava per segura, només feia falta veure de quina manera s´aconseguiria. I pel vist en els primers vint minuts de joc s´ha de reconèixer que la millora era evident, la circulació de la pilota era molt més fluida de l´habitual, el mateix podríem dir dels moviments dels jugadors, i fins i tot a Messi se´l veia actiu, interessat en el que passava al camp. A poc a poc la intensitat va anar disminuint tot i que l´equip seguia força enfocat i ben dirigit cap a la porteria d´Abiatti. El gol, que feia estona que s´olorava, pero que la seva flaire començava a evadir-se, va arribar a través d´un clar penal a Neymar. La defensa del Milan, ferma fins aquell moment, va tornar a fer figa en el segon gol: Busquets es va trobar rematant de cap una falta llançada per Xavi en el que es pot arribar a considerar com una excentricitat de gol. Hem dit que va ser una rematada de cap després d´una falta? Doncs sí…

El Milan, pero, es va encarregar de recordar-nos que fins i tot amb aquest equipet que té era podia fer-te mal del no res. Com per exemple una de les poquíssimes accions destacades d´un Kaka que segueix en caiguda lliure i que, ves per on, va acabar dins de la porteria de Valdés en un cop de sort innegable per als italians. Autogol de Piqué i a descansar, el partit seguia obert.

A la segona part Robinho (ah, jugava?) es va quedar a la banqueta i va entrar l´únic perill real d´aquest Milan, l´imprevisible Balotelli. La veritat es que al costat de Mascherano feia una mica de por i tot. I a més a més va estar a punt de marcar o, millor dit, va servir una pilota en safata a Kaká que no va ser gol perquè ja sabem que el brasiler no está precisament gaire fi. El Milan no es va llençar a l´atac precisament, però sí que va tenir un parell més d´arribades a l´àrea blaugrana que amb 2-1 al marcador molta gràcia no feien. Així que l´equip va intentar treure´s el son de les orelles i va començar a buscar el tercer gol. Jo no vaig veure cap millora ni en el joc ni en l´actitud de l´equip, però clar, amb els jugadors que hi havia al camp a la mínima que es posessin a tocar-la amb criteri la cosa havia de tornar a funcionar. I sí, el gol es va començar a olorar de nou, però no va ser fins que Cesc va entrar que l´equip es va acabar d´estirar, i precisament ell va ser clau en el tercer gol, en fer una gran doble paret amb Messi….que no havia estat gaire inspirat en aquesta segona part però que sí que va buscar el gol amb ganes. A vegades fins i tot amb massa ganes. El seu segon gol, tercer del Barça, va ser un cop de gení de l´argentí que va posar punt i final a la remota possibilitat que el Milan empatés.

Lleugera millora, doncs, en un partit que va tornar a evidenciar que el Barça segueix guanyant per la immensa qualitat individual dels seus jugadors, el desequilibri de Neymar, la inspiració de Messi, la impagable feina de Busquets, el gran moment de Valdés (ahir sense feina) i els moments de lucidesa (no gaires aquesta temporada, de moment) de Xavi i Iniesta. Si a això li sumem un Cesc vital en molts dies i un Alexis que per fi està donant el que s´espera d´ell tenim un equip que malgrat que el seu joc col.lectiu no enamora està sent més efectiu que mai. Convindria, però, una mica d´autocrítica. Som el Barça i el com es guanya es tan important com que es guanyi. I alguns jugadors, que en un passat molt recén ens ho han donat tot, ho haurien de recordar. Està molt bé haver-ho guanyat tot però això no hauria de ser cap excusa. No hem d´oblidar que l´autocomplaença no fa pas tant que va aparèixer per casa nostra amb uns resultats nefastos…

~ per picanyol a 07/11/2013.