A semis com un equip petit…

Mai una classificació per a unes semis de la Champions m´havia deixat un regust tan amarg com aquesta vegada. El Barça, que a l´anada ja va fer un més que justet partit, va fer un lamentable exercici de com no s´ha de jugar a futbol si no vols patir i va acabar jugant amb un Messi visiblement coix, lesionat, que es va jugar el físic per ajudar a l´equip a sortir de la monumental empanada mental que portava des que havia començat el partit. I ho va fer, dimonis si ho va fer. Leo va ser decissiu, va actuar de catalitzador del joc blaugrana des que va aparèixer al terreny de joc i malgrat no poder pràcticament ni córrer va poder fer una passada mortal de necessitat a Villa que va acabar amb un gol de Pedro vital, i que al final va representar la classificació per a semis d´un equip que no passa precisament pel seu millor moment de forma.

De fet, jo diria que amb la gloriosa excepció del dia del Milan a l´Estadi i de l´homenatge de tots plegats, rival inclòs, del Mallorca fa força temps que l´equip viatja a la deriva, sense rumb, perdut en un mar de dubtes, trencat per la divisió entre titulars i suplents i que guanyarà la Lliga gràcies a una magistral primera volta. A la Champions, però, la cosa serà molt diferent. Superat l´incòmode escull del PSG, que ha estat superior al Barça en el conjunt de l´eliminatòria, i que ahir va ser infinítament més equip que el blaugrana, el que queda és un Madrid que directament fa por, que va llançat cap a la “décima” i que a sobre totes les decissions arbitrals li somriuen; un Bayern imperial que acaba amb tota una Juventus amb un doble 2-0, i un Borussia Dortumnd, a priori el rival menys complicat però que vista l´eliminatòria contra el Malaga té uns quants arguments per poder posar en serioses dificultats a la defensa blaugrana. No fa falta que digui que al Madrid no el vull ni en pintura a les semis, malgrat que això signifiqui que en cas de passar a la final ens el podem trobar…i com ja vaig comentar fa poc perdre seria més que perjudicial…i sincerament, crec que ara per ara, en enfrontament directe, són superiors.

Quin panorama! Si l´equip hagués seguit la linea mostrada contra el Milan el meu estat d´ànim seria un altre, però ahir, directament, vam fer pena. I jo vaig deixar el camp indignat per l´actitud de l´equip, però passades les hores potser ha arribat el moment d´admetre que era tot el que podia donar de sí. Vaja, que un projecte d´equip fet a cop de talonari ens va posar contra les cordes i que, de fet, va merèixer guanyar un partit que el Barça va semblar no estar en condicions de guanyar mai. Ja ben al principi es va veure que ells s´havien plantat molt bé al camp i que no tenien cap intenció de venir a defensar-se, ben al contrari. Entre Ibra i Moura la defensa i el centre del camp anaven de corcoll, i de fet el nostre trio màgic (Xavi-Busi-Iniesta) va tenir una de les seves pitjors nits, sobretot Busquets. I si el de Badia les passa magres tot l´equip ho acusa. Doncs bé, les ràpides transicions del PSG van fer miques el centre del camp blaugrana i cada dos per tres els teníem rondant els dominis d´un Valdés que va tornar a demostrar, un cop més, la seva immensa categoria. Va ser gràcies a ell que a la mitja part anàvem 0-0, ja que els francesos en van tenir dues de molt clares, i nosaltres ni una. Una falta de Xavi, un xut llunyà d´un Cesc desdibuixadíssim, i unes quantes carreres d´un voluntariós Pedro i para de comptar. Al darrera, amb un Adriano insegur que a més a més sortia d´una lesió i un Piqué que no guanyava ni un salt a Ibra les coses no anaven pas massa bé. L´equip semblava especular amb el resultat o bé directament es mostrava superat sense remissió per un PSG molt ben posicionat, jugant amb criteri, verticalitat i velocitat. Es veia que el Barça no podia, i que Messi hauria de sortir, com així va ser, malgrat que no es trobava ni de bon tros recuperat. Abans, però, el PSG havia aconseguit el que venia perseguint gràcies a un gran gol de Pastore, i Adriano s´havia lesionat, en una nova mostra que l´aposta de Tito havia sortit malament. I vist el rendiment de Bartra, un pèl nerviós al principi però força contundent en general, crec que s´hauria d´haver apostat per ell. Tot això ja amb el 0-1 al marcador i, es clar, amb Leo escalfant a la banda a partir precisament del gol de l´equip francès. El que va passar a partir de la seva entrada ja ho vam veure tots: la seva sola presència va servir per a que el PSG reculés i es temés el pitjor, o sigui, el gol blaugrana. Una vegada fet el gol, i just després d´una mini correguda, Messi encara es va dossificar més i se´l va veure molt mermat de facultats. Vaja, que anava coix, que no podia córrer, i el Barça va pràcticament renunciar a buscar el 2-1 (en contra del que sempre ha predicat…) per mirar de matar el partit a base de possessió, ralentització màxima del joc, pèrdues de temps escandaloses, no arriscar ni el més mínim, no mirar a la porteria contrària i substituir Villa per Song i acabar amb una defensa de quatre, un doble pivot, un Xavi cansadíssim i mermat, un Pedro que ja havia fet prou, un coix (però que era Messi) i un Iniesta que va ser de lo milloret del Barça, malgrat no tenir exactament la seva millor nit.

I així, refusant pilotes com qui treu aigua d´un vaixell que s´enfonsa, amb l´aigua al coll, defensant-se com un equip petit però amb la consistència i categoria d´un gran (possiblement per això, i per tenir millors jugadors, al Barça no li va passar el mateix que al Málaga), es va arribar de manera agònica al final d´un partit que ha de portar a tot el cos tècnic i als jugadors a una profundíssima reflexió. Per moltes raons l´equip ha baixat de manera alarmant les seves prestacions i no ofereix les mateixes garanties que fa un temps. El seu actual onze “ideal” és pràcticament el mateix que el de la darrera final a Wembley (únicament Alba per Abidal i el central que sigui en comptes d´un Mascherano que podria arribar a la final però que dificilment ho farà a les semis)…però entre aquell Barça i el d´ahir a la nit hi ha una diferència abismal. Aquell equip feia por i se´l veia molt segur de si mateix, i el que tenim ara és molt insegur, té per tant molts dubtes i si imposa és per la seva nòmina de jugadors i pel seu recent historial, però no pel seu joc. Sí, d´acord, s´ha arribat per sisena vegada consecutiva a unes semis de la Champions, fita no assolida abans per cap altre equip, però aquesta vegada el pas a la final i la possibilitat real de guanyar el titol de nou sembla més lluny que mai. Amb la Lliga a la butxaca és moment de fer un cop de cap i demostrar que és pot fer el doblet. De moment creuem els dits de cara al sorteig de semis…

~ per picanyol a 11/04/2013.