Una caricatura de si mateix

Això és el que va resultar ser el Barça ahir a la nit a l´Estadi, una simple caricatura de si mateix, incapaç de reaccionar davant l´adversitat, irreconeixible, desconectat, nerviós, imprecís i molt feble anímicament. Un escenari ideal per a un Madrid autoritari, poderosíssim al contraatac i sí, costa reconeixer-ho però s´ha de dir, amb un Cristiano Ronaldo magistral que va comandar la carnisseria blanca, una carnisseria que fins i tot podria haver estat més sagnant.

El Barça ha passat en un mes de superar esplendorosament al Málaga en l´anterior ronda de la copa del Rei (em refereixo, es clar, al partit de tornada) amb l´anomenada “alineació de gala” (o sigui, amb Cesc) a patir un daltabaix imprevist i molt perillós (però no definitiu) contra el Milan a San Siro i, ara sí, una davallada brutal contra el Madrid, a casa, i amb una eliminatòria més favorable que la que tenim contra els italians. Ara podem lamentar moltes coses, començant per no haver sentenciat al Bernabéu a l´anada, però el més urgent és sacsejar l´equip i que es recuperi anímicament. I es que ahir, entre moltes altres coses, hi va haver un seriós problema de “coco”, de veure´s incapaç de remuntar davant un Madrid que va tenir el partit somiat: o-1 abans del primer quart d´hora. Quedava un món, el Barça havia començat força bé amb una bona oportunitat de Messi i dos xuts abans dels primers deu minuts…però aquí es va acabar quasi tota la productivitat blaugrana. Només una falta executada per Messi a les acaballes de la primera part. I res més. Bé, sí, impotència, nervis, por…de tot, i tot negatiu. Cesc es movia entre linies però no feia quasibé res bé, res productiu. Xavi no veia cap desmarcada dels seus companys i no comandava l´equip amb l´autoritat necessària. Sí, el Barça tenia la pilota, però el partit ja era del Madrid. Quasi diria, a més  a més, que no s´havien d´esforçar gaire vista la ineficacia i descoordinació blaugrana, mentre ells eren tot el contrari: coordinació perfecta entre linies, moviments ràpids, sensació de perill cada vegada que Cristiano tenia la pilota (o qualsevol dels seus companys en atac) i una defensa super segura amb Sergio Ramos i un Varanne que ja és oficialment una realitat als seus 19 anys: el central del futur o, més ben dit, del present. A la mitja part l´equip estava fet un mar de dubtes i res convidava a pensar en un canvi radical d´escenari quan veies que el mateix onze sortia a intentar la remuntada. I Villa? I Tello? Bé, a la banda a calentar, però abans que un lent Jordi Roura els fes entrar Cristiano ja havia sentenciat l´eliminatòria en una contra de llibre. Al quart d´hora de la segona part marxava un inexistent Cesc i entrava un Villa que poc va poder fer. L´equip estava ferit de mort, es dessagnava per tot arreu i el pitjor es que es veia totalment impotent ja no per intentar remuntar l´eliminatòria sinó fins i tot per intentar maquillar l´eliminació. Dos gols en mitja hora es quelcom perfectament a l´abast d´aquest equip, sí, però no en les circumstàncies d´ahir a la nit. El golàs de Varanne va acabar de burxar en la ferida blaugrana i allò estava dat i beneit, només quedava resar que els blancs aixequessin el peu de l´acelerador i no ens fotessin un repàs d´escàndol. Al final va ser el Barça qui va fer un golet que bé, serveix per no veure el “0” al marcador en una nit dura, duríssima de la qual el millor que es pot fer es pendre bona nota del que ha passat i intentar no solament evitar que es torni a repetir sinó que serveixi de model de cara al que no s´ha de fer.

Les preguntes immediates són moltes, però potser la més necessària no té una resposta possible, entenent com a “possible” que sigui realment sincera: hi ha “imposició” dels pesos pesants del vestuari sobre quí ha d´integrar l´alineació de gala? Per què si ja sabíem com jugaria el Madrid no es va fer res concret per intentar contrarrestar-ho i  l´equip va sortir amb el més previsible dels plantejaments, facilitant així la feina als de Jose Mourinho? Com és que després d´estavellar-se contra la defensa milanista a San Siro els tècnics, i els jugadors, es van encaparrar en utilitzar la mateixa estratègia contra el Madrid? Què està passant pel cap dels jugadors blaugrana per arribar a mostrar-se tan vulnerables en rebre un gol en contra als 12 minuts de la primera meitat? Com és que en un partit de la màxima rivalitat i havent-hi una plaça en joc per a una final és va competir tan malament? Com és que l´equip ja no pressiona? Per què el màxim golejador de la història de l´actual selecció campiona del món i doble campiona consecutiva de l´Eurocopa no solament no es considerat titular sinó que en la majoria de partits no és ni la primera alternativa? Com es pot justificar no haver anat a per totes les pilotes en una semi contra el màxim rival? Senyors, què dimonis passa? No seria el moment de reconèixer que els rivals ja saben de memòria com juguem i que ha arribat l´hora d´intentar fer un pas endavant, deixar de ser tan previsibles i no encomanar-se sempre a Messi, per molt que sigui el millor jugador del món i un dels millors de tots els temps? No ha quedat ja superat el discurs de “som el Barça, juguem així i sempre ho farem”? Senyors, s´ha de reconèixer que alguna cosa no funciona i s´ha de canviar, i urgentment, que tenim la Lliga a la mà i encara podem eliminar al Milan…home, que som MOLT millors que ells, però MOLT millors!!!

Hi ha un fet a tenir molt en compte i és que possiblement (esperem-ho) l´equip ha tocat fons, en la ja clàssica fallida que acostuma a tenir entre Gener i Febrer, i que a partir d´ara, especialment després d´haver rebut una clatellada tan contundent com aquest inapelable 1-3 amb el Madrid, s´anirà cap amunt. D´entrada hi ha un partit de Lliga al Bernabéu que pren més interés, sobretot per als culés, per la possibilitat d´or que té l´equip de redimir-se i sobretot rearmar-se de moral. El 13 de Març encara queda lluny, falten dues setmanes, temps suficient per a l´anàlisi i la reflexió, per intentar esbrinar per què els jugadors van tenir aquesta manca d´esperit que es va veure ahir (i que és de lluny el que més em va molestar…i preocupar) i per mirar de buscar solucions. Es obvi que la situació personal de Tito Vilanova no ajuda, també ho és que la d´ahir és la SEVA alineació ideal però encara ho és més que alguna pla “B” s´ha d´activar…bé, potser s´ha de buscar, o no. Crec que la posició de Messi podria ser una de les claus en tot l´assumpte, la possible incidència de Villa una altra…Això ja són figues d´un altre paner, només espero que els tècnics moguin fitxa i els jugadors recuperin el que hagin de recuperar per no tornar a oferir una imatge com la d´ahir, la pitjor en mooolt temps a l´Estadi i, no ho oblidem, la segona d´aquestes característiques en molts pocs dies, agreujada pel fet d´haver-la mostrar al Nou Camp i davant del Madrid. Paraules majors, solucions majors? No ho sé pas, però l´equip s´ha de fer a la idea que Tito no hi és i que Jordi Roura és com si fós el Tito…però no…ais, la veritat és que no ha de ser gens fàcil i és aquí on el Barça té un dels seus problemes més grans i de dificil solució. Aquest i l´immobilisme tàctic que està demostrant. El problema de salut de Tito no està a les mans dels tècnics, el fer un pas endavant i mirar de sorprendre als rivals sí. Ho esperarem amb candeletes.

~ per picanyol a 27/02/2013.