El Pacte CiU-ERC
Assisteixo entre atònit, il.lusionat, realista i escèptic a l´allau de declaracions altissonants que han començat a aparèixer a tots els mitjans just després que s´anunciés el tancament de l´acord de govern entre les dues úniques forces polítiques que realment podien fer-ho, o sigui, el clar guanyador de les eleccions (malgrat haver-se fotut la patacada de la seva vida) i la força que s´ha col.locat in extremis com a segona més votada de les recents eleccions al Parlament. Atònit per, sobretot, la desmesurada reacció de ICV criticant a les dues forces catalanistes que hagin arribat a un acord per fer la consulta (tot i que ho entenc i, en part, fins i tot ho comparteixo…però no el to ni les formes). Il.lusionat perquè, deixeu-me que ho digui ben clar, mai hagués pensat de veritat que un pacte d´aquestes característiques, amb un referèndum sobre l´autodeterminació/independència/estat propi, pogués ser possible i més amb CiU pel mig. I també perquè he descobert en Oriol Junqueras a un líder sòlid i amb les idees molt clares. Realista perquè tota la merda que ha sortit de la boca dels partits espanyolistes era l´esperada i no ha de sorprendre a ningú, ni el que diuen ni el perquè ho diuen. I finalment també escèptic, sí, perquè no acabo de veure clar que aquest referèndum es pugui arribar a fer de veritat, que Unió sigui totalment fidel a Convergència (perquè a ERC no ho és, ni de conya, vaja), que la gent entengui que realment assolir l´Estat propi és un dels camins més clars per sortir de la crisis (però no que tot s´arreglarà de la nit al dia ni que de sobte tot serà de color de rosa) i sobretot que l´Estat espanyol permeti que marxem de bon grat. De totes maneres, jo vaig votar a ERC precisament per això, perquè pactés amb CiU, perquè CiU no tingués majoria i pogués fer la seva sense haver-ho de consultar. Així que, d´entrada, em puc sentir més que satisfet. Catalunya camina cap a l´Estat propi. Una altra cosa és quan hi arribarem…
He de reconèixer que en llegir els termes generals de l´acord de govern em vaig sentir força satisfet. Entrava dins de la llògica que ERC apretés pel tema de la data del referendum, ni que fos per motius electorals i, sobretot, perquè d´aquesta manera “s´assegurava” que es fés, vaja, que així no hauria de passar-se tota la legislatura recordant a Artur Mas (i a l´amic Duran de pas) que “hem de fer la consulta, eh”. Sobretot si des del seu punt de vista aquesta consulta és imprescindible per recuperar el país. Ara, aquest pacte no s´hauria d´haver fet amb totes les forces catalanes partidaries del “dret a decidir”? (expressió trampa total, vaja) Doncs sí, clar, però ara estem parlant d´un acord de govern, oi? Doncs bé, si ICV es queixa d´haver estat esclòs de l´acord potser abans hauria d´haver reflexionat una miqueta en comptes de saltar a la jugular d´en Mas i d´en Junqueras, i pensar precisament això: ara s´està firmant un acord de govern que, entre altres coses, garanteix que es farà una consulta. Llavors, quan la nova legislatura comenci a caminar doncs ja es convocarà a totes els forces interessades perquè és obvi que això no es pot fer només amb el suport de CiU i ERC. Clar que si els del PSC ja han dit que s´abstindran en tot (que vol dir que ja els hi està bé, almenys jo ho interpreto així) doncs tenim un problema menys, oi? Ho dic en el sentit que si els socialistes vam incloure el “dret a decidir” en el seu programa va ser per pur electoralisme i de cara a la galeria, ja que tampoc interessa en unes eleccions al Parlament de Catalunya posicionar-se igual que el PP o Ciutadans. I vaja, que si volien aquest punt al programa era per poder decidir que volien seguir lligats a Espanya per mitjà del resucitat federalisme…Però seria un error no comptar amb els diputats d´ICV per fer pinya, sobretot si finalment optessin per recomanar el “sí” però essencialment perquè el primer dels objectius és fer el referèndum, i ells hi estan a favor. També volen una sèrie de coses que ja m´agradaria a mi veure si podrien aplicar en cas de ser al govern. Dir “no” a les retallades és molt fàcil, tots hi estem d´acord, però la seva manera de fer-hi front no és del tot clara, o millor dit no es clar que sigui viable. Desitjable sí, sempre, viable potser no tant, sobretot en una Catalunya que es majoritàriament “de dretes”. Així que superat el moment de la pataleta dels partits pro-referendum, pataleta que ja he dit que entenc, podia tornar-me a il.lusionar, sobretot perquè no he sentit cap relliscada d´ERC encara, més enllà de no haver-se sumat a les crítiques al senyor Felip Puig. Puc entendre que al principi pensessin que no era cosa seva o que el que s´havia de fer era depurar responsabilitats dins dels Mossos, però clar, després de tot el que ha passat crec que aquest és l´únic punt realment negre i que denota una actitud que espero no es repeteixi quan toqui demanar responsabilitats a CiU pels casos “Palau” i “ITV”. Impedir la compareixença dels seus responsables al Parlament no casa amb tot el que predica ERC i no seria signe de transparència democràtica. Es necessari que tot quedi aclarit i esperem que ERC exerceixi d´oposició quan calgui. De totes maneres, insisteixo, jo trobo esperançador l´acord i sobretot les intencions que hi ha sobre la taula, fins i tot per sobre de l´ombra no-sobiranista d´Unió.
Sobre totes les amenaces apolcalíptiques del PP poc hi tinc a dir. De fet, res de res, més enllà de constatar que és el que toca i que qualsevol altre actitud seria tota una sorpresa. Fins i tot en el terreny lingüístic on l´amic Wert ens ha fet un favor, ja que és prou conegut que contra algú es lluita molt millor, i sobretot si es per defensar quelcom tan “sagrat” com la nostra llengua. Sobre les amenaces intervencionistes publicades a la caverna mediàtica madrilenya tampoc hi ha gaire cosa a dir. S´ha de ser realista i entendre que faran tot el possible per preservar la “sagrada unidad de Espanya” i que bé, a ells els hi importa un pito la nostra llengua i la nostra cultura, per a ells Catalunya és seva i com a tal la poden seguir munyint i exprimint sempre que vulguin. Quan es quedi seca li donaran una mica de respiració assistida però tan bon punt doni signes de recuperació i d´autonomia doncs tornaran a fotre-li fort. Cap problema. I el govern, bé, què dir del govern? Doncs que si Catalunya marxa se´ls hi ha acabat l´invent, hauran de reinventar el país, fins i tot potser l´haura de rebatejar i tot, i clar, no es poden quedar sense la gallina dels ous d´or. I sobretot si tenim en compte com pensen, qui son, què han fet i que poden arribar a fer. El problema és que per sortir d´espanya en bones condicions hauriem de comptar amb la seva col.laboració i clar, ara que ho penso això no està precisament gaire clar. Més aviat al contrari. Malgrat que podrien jugar la carta de super respecte als valors democràtics, permetre el referèndum i fer tota la campanya possible a favor del “no”. I mitjans en tenen, i molts. I no està precisament clar que hagi de sortir el “sí”. Però clar, aquesta alternativa no se´ls hi passa pel cap, així que en Mas i en Junqueras ja poden anar pensant com ens en sortirem d´aquesta (un dels gran reptes que tenen), però mentrestant han d´anar gestionant un dia a dia que pot ser una veritable cursa d´obstacles. L´Estat posarà en marxa tots els mecanismes possibles destinats a boicotejar la Generalitat i la seva gestió, així que ja m´explicaran com ens ho farem quan s´hagin de pagar les nòmines, no hi hagi diners a la caixa i a Madrid diguin que “o deixem de banda les nostres aspiracions o no hi ha pasta”.
Jo ni hi entenc de números, la veritat. Sí que sé que vull una Catalunya fora d´Espanya, que vull que en la mesura que es pugui no es retalli més del necessari i sobretot allà on no s´hauria de retallar si volem que el futur d´aquest pais, o sigui, els nens/es tiri endavant, ja que seran ells els que o bé ens conduiran al nou estat o bé l´estrenaran, i per això hauran d´estar molt ben preparats. Esperem que la presència d´ERC al costat de CiU pugui garantir que s´aniran recuperant totes aquelles coses que s´han anat eliminant en els darrers dos anys i, si de moment no es possible, almenys que no se segueixi retallant. En això i en serveis socials i sanitat, bases imprescindibles de la nostra societat. Del tema nacional no cal que ens preocupem massa: tenint al PP al govern i a Wert com a ministre d´Educació i Cultura la “diversió” està assegurada, però s´ha de seguir fent pedagogia constantment, s´ha de ser clar, s´ha de respectar les opinions contràries i s´ha de mantenir la calma i la serenitat davant de tots els atacs que patirem a partir d´ara. Tota la dreta mediàtica, la política i tot l´espanyolisme en general presentaran batalla, i serà dura, i només es guanyarà amb diàleg, calma i consens. Es doncs el moment dels polítics en majúscules, però també el gran moment del poble, de tots aquells que durant anys i anys hem somiat amb una Catalunya independent (d´Espanya…) i ara tenim la possibilitat a l´abast de la mà. Serà una legislatura històrica i nosaltres en serem testimonis.
foodandfoot 