Detalls que et fan guanyar una Lliga

A aquestes alçades de l´any passat (crec) vaig escriure un post amb un titular semblant però amb una “petita” diferència: es deia igual però en comptes de “guanyar” sortia la paraula “perdre”. No toca recordar els motius però no està de més apuntar que la tendència s´ha capgirat totalment i que, a diferència del de l´any passat, aquesta nova versió del Barça sí apunta directe a la Lliga. I es que malgrat “pájares” monumentals que poden arribar a durar quasi tota una segona part com les del partit d´ahir al camp del Betis aquest és un equip molt fiable que sembla haver recuperat la gana de títols, gana que almenys a la Lliga va semblar no tenir del tot clara durant bona part de la temporada i que al final va acabar passant factura. La recuperació és òbvia si ens fixem en uns petits detalls…

El primer d´ells és que realment l´equip no dona un partit per perdut (ni empatat) i que lluita fins al darrer instant. Es una obvietat, cert, i també quelcom que s´hauria d´exigir a tot professional, però tots sabem que no sempre passa. Segon que aquest any ja portem uns quants partit que, dient-ho discretament, potser no “mereixeríem” haver guanyat. O potser sí, això del “merèixer” és en futbol professional quelcom fonedís a més no poder, malgrat que -sobretot en competicions llargues com la Lliga- normalment el Campió ho és perquè s´ho ha guanyat, perquè al llarg de tota la competició ha acumulat més mèrits. I “mèrits” són també ser capaç de guanyar partits als quals se´ls hi ha posat una cara de gos que flipes, com el d´ahir al Benito Villamarín o el del Sánchez Pizjuán on, es just reconeixer-ho, l´àrbitre ens va donar un cop de mà (sense voler, naturalment). Camps, els dos per cert, on el Madrid ha perdut aquest any. Quina casualitat. O partits com el de Pamplona, perdent durant la major part del matx fins que Messi rescata a l´equip en els darrers 15 minuts. No cal recordar com va acabar el partit de l´any passat al Reino de Navarra, oi? L´equip en general, repeteixo, s´està mostrant molt fiable i fins i tot l´entrenador ha aconseguit que Cesc rendeixi com d´ell s´esperava quan el van fitxar i sense obligar a l´equip a jugar el sempre arriscat (i espectacular si surt bé, tot s´ha de dir) 3-4-4, malgrat que això suposi de fet la suplència d´un Villa que és tan o més necessari que Cesc, almenys aquest any, i més si veiem que ja és el segon màxim golejador de l´equip. Amb la lesió del d´Arenys això (se suposa) canviarà però m´atreviria a dir que tan bon punt Cesc estigui a punt tornarà a l´equip titular. A Tito li agrada massa com per deixar-lo a la banqueta i, malgrat ser conscient que els gols de Villa són imprescindibles (una de les raons d´haver perdut la Lliga l´any passat…), sembla ser que ja té el seu equip ideal, per molt que Pedro porti tres mesos sense marcar (dona altres coses, cert, treballa molt…però…). En fi, que tornant al meu titular aquest any els petits detalls que feien perdre punts estan desapareixent, s´estan mutant en detalls que et fan guanyar un partit: el gol de Villa al descompte contra el Sevilla, la contundència a Getafe d´aquest any enfront al forat negre del passat, el saber patir de Corunya o d´ahir mateix…aquest Barça està totalment endollat i va camí de recuperar el seu tro a la Lliga, tro que mereix per mèrits propis i també per demèrits del Madrid, i a més a més aquest any s´hi ha d´afegir un Atlético que portava pràcticament els mateixos números que el blaugrana fins que van topar amb el de sempre, el seu bloqueig davant de l´etern rival, bloqueig que desapareix quan veuen la samarreta blaugrana…

Ahir, però, va aparèixer un mal que no ens es desconegut i que ja haviem vista algunes vegades, sobretot a principis de temporada i més concretament en partits com, per exemple, el de La Corunya, on del 0-3 es va passar al 2-4 per acabar 4-5. Va aparèixer l´autocomplaença, la sensació de “ja hem fet la feina” quan de fet queda un món davant nostre.  Contra el Betis  d´entrada s´esperava un partits dels qualificats com a “xungos”, així, directament. Es tractava d´un camp on el Barça feia molt temps que no guanyava (Tito encara no hi havia tastat la victòria), d´un equip que sobretot amb Pepe Mel semblava tenir-li presa la matricula, però ningú ho diria veient els primers i super eficaços trenta minuts: tres xuts, dos gols.  Domini absolut del partit, control total del centre del camp. Vaja, era tan plàcid que no podia ser veritat. Fins i tot podiem parlar bé d´Alexis, excepcional en la seva diagonal emportant-se a dos defensors en el primer gol de Messi. I entre que el Barça va voler deixar que el partit d´adormís fins a la mitja part i que la defensa en general i Adriano (i també Piqué) en particular es van dedicar a collir bolets mentre els davanters locals intentaven retallar distàncies doncs va passar precisament això, que el Betis es va ficar dins del partit quan de fet estava més mort que viu, i diria que va ser més per demèrit del Barça que per mèrits propis, malgrat que es just reconèixer que la jugada del gol local va ser molt maca. Total, que quan es va acabar la primera meitat un no estava gens tranquil, els havíem deixat tornar a ser protagonistes del partit, i ja se sap que això al Barça no li va bé (i jo que em pregunto…quan dimonis aprendrem a jugar -també- d´una altra manera…per si les mosques?).

Tot depenia de quina cara oferís el Barça a la segona meitat, la d´equip segur i fiable que amaga la pilota, no té pressa i no s´inquieta davant de la furia de l´equip local o el que s´atabala, es precipita, per pilotes inexplicablement -tan per pressió de l´equip contrari com per un excés de voler fer ràpid les coses-, no tanca bé, no junta linies, no surt ordenadament i defensa com pot en compte de com vol. Lamentablement vam veure la segona opció, i encara em faig creus que la pilota no entrés. Si llavors hagués reaparegut la millor versió blaugrana o haguèssim hagut de tornar a recordar alguna de les nits negres de l´any passat ja no ho sap ningú, el cas és que el Betis va “merèixer” millor resultat (potser no guanyar, però empatar quasi segur, no?). Va posar al Barça contra les cordes, i el va obligar a precipitar-se continuament, a fallar passades inexplicablement, a voler resoldre per la via ràpida quan convenia la lenta, a defensar-se de mala manera quan és la pitjor de les opcions per fer-ho. En fi, que els blaugranes van estar desapareguts, “missing in action”. Ni Iniesta, ni Xavi, ni Messi. Res de res. Pedro, que ja va ser hora que fiqui un gol (comença a ser hora que xupi una mica de banqueta…) va tenir una ocasió dór que hagués acabat amb tot el patiment, per no dir el remat de Messi o -a porta buida!- el travesser de Jordi Alba, ja amb Thiago al camp (clamava al cel que es necessitava sang fresca al mig del camp!), o la jugada del propi Alcántara. Vaja, que fins i tot jugant com el cul vam tenir quatre ocasions de gol moolt clares. El Betis, de fet, pals apart, tampoc és que en tingués gaires, però va fer molt més la sensació d´estar ficat dins el partit que el Barça, d´estar més aprop l´empat que no pas el tercer de l´equip de Tito. Al final el que va passar és que aquest any anem acumulant detalls que al final et fan guanyar una Lliga, i ahir en vam tenir un exemple més. “Suma i sigue”: Pamplona, Getafe, Sevilla (1), Corunya, Sevilla (2)…

Punt i apart mereix Messi. Els seus dos gols van ser una (de nou) meravella, dos gols clàssics de l´argentí (sobretot el primer) però amb una important aportació d´altres membres de l´equip. Excepcional Alexis en el primer gol, brillantíssims Adriano i Iniesta al segon. Dos obres d´art colectives amb un mateix segell definitiu, el d´un jugador del qual seguirem sentint a parlar durant molts anys (de fet, tota la vida), que està destinat a marcar època (ja ho ha fet, això és d efet el millor), que només té 25 anys (vaja, que acabarà amb tots els rècords possibles) i que crec que quan es retiri serà considerat el millor jugador de tots els temps. Cert que li falta guanyar un Mundia, però Cruyff no el va guanyar i és un dels més grans de sempre. Maradona és el que trenca més amb el concepte “un gran crack no pot fer-ho tot ell sol” ja que ni el Napols era precisament un gran equip (guanyaria la Lliga Messi amb el Getafe?) ni l´Argentina del 86 una gran selecció. Potser necessitaria que Guardiola fos el seleccionador argentí o que demanés la nacionalitat espanyola…Messi és el més gran per ell però també pels jugadors amb els que juga al Barça per la mateixa raó que Pelé va guanyar els mundials que va guanyar per jugar amb qui va jugar, així que el debat es complicat. Jo sí tinc clara una cosa: no en veurem mai cap com ell, i d´aquí uns anys direm allò de “jo vaig veure jugar a Messi, jo el vaig veure marcar tots aquells gols, jo vaig veure com va portar al Barça a l´excel.lència”. Afortunats és poc, Leo forever.

~ per picanyol a 10/12/2012.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: