El dia de la marmota (Barça-Celtic)

Diu Martí Perarnau al Periódico d´avui dimecres que a Guardiola li feia “gràcia” enfrontar-se a defenses com les d´ahir del Cèltic però que des del dia del Chelsea es va acabar la broma. Petita relliscada, no creus Martí? Jo diria que la suposada “gràcia” es va acabar un parell d´anys abans, contra l´Inter. Aquell infaust dia (que no oblidaré mai, entre altres coses perquè feia 40 anys…i algun amic em va fer la gracieta de dir-me “avui el Barça et regalarà un 4-0!”) vam tenir la defensa perfecta, mentre el del Chelsea, que també, jo recordo moltes ocasions i un penal fallat. En fi, això potser no toca però es que m´ha sobtat això de “a Guardiola li feia gràcia”…

Ara tenim a Tito a la banqueta, que no sembla tan motivador com el Pep però resulta que els seus jugadors s´estan especialitzant a guanyar partits en el tram final dels mateixos, tot i que encara no haviem arribat als extrems d´ahir. Jo, la veritat, més que sort li diria constància, perquè el que realment hi va haver ahir és mala sort, o mala punteria (l´esplèndid xut d´un Villa que inexplicablement segueix sent suplent) o falta de definició. El Barça va topar amb una doble muralla defensiva i durant quasi tot el partit va intentar entrar-hi per alguna escletxa, com esperant l´explosió d´alguna mina que permetés colar-se entremig dels defenses escocesos, que per cert van tenir uns primers minuts de dubte i una mica més i Alexis ho aprofita. Però va ser un miratge. Ells es van tancar i nosaltres ens vam dedicar a jugar al billar davant de la seva àrea, i a la primera que van poder ens la van fotre. Diuen que va ser un altre gol en pròpia porta, tot i que jo més aviat diria que va ser un rebot, no? Hi ha certa tendència de part de la premsa a exagerar tots els defectes d´aquest equip que, malgrat portar números de rècord, està rebent per tots costats. Home, es cert que ens foten gols a cabassos i això no és normal, però també ho és que a) no juga precisament la defensa titular, b) ni tan sols s´ha pogut assentar una defensa “suplent”, c) Valdés és humà i d) això també és culpa de la resta de l´equip, que no està tan conjuntat com sempre i a vegades sembla que vulgui jugar de dues maneres diferents a la vegada (o a la “cesc” o a la “xavi”). Ahir jugàvem com “sempre”, i amb paciència es va obrir un foradet en una jugada preciosa que per si sola val tot l´aburriment de la primera part. De totes maneres, insisteixo que es podria xutar amb més freqüència, més enllà de les faltes que Messi cada vegada xuta millor.

Jo esperava canvis a la segona part, potser no de jugadors al principi però sí, per exemple, de posició. Messi estava força desaparegut i no parlem d´Alexis, que a la banda i en estàtic es perd absolutament. Faltava velocitat i ritme malgrat que és just reconèixer que contra vuit paios plantats davant de la seva àera és difícil fer-ho, però hi havia moments que semblaven tots tan empanats que donaven ganes de baixar a baix i fotre´ls un bon “collejot”. Fins que Alexis se´n va anar al mig i Messi a la banda i llavors va semblar que alguna cosa es movia, que hi havia més ritme, més nervi. L´entrada de Tello no va aportar el que tots estavem esperant (més capacitat de regat, més desbordament) i sí la de Villa, tot això després que Messi n´hagués tingut dues de moooolt clares. En fi, que quan ja aceptàvem resignats l´empat va venir un centre llarg i passat d´Adriano que Jordi Alba va caçar literalment posant la bota i empenyent-la al fons de la xarxa. Bravo!

Del partit contra el Cèltic podem concloure de nou que aquest Barça està motivat, molt motivat, però que no té constància al llarg dels 90 minuts, i que com ja passava abans confia tant en ell mateix (ja remontarem, ja la ficarem) que a vegades es pot acabar cremant. Però bé, no seré jo qui em queixi. Malgrat que defensaré sempre que s´ha de guanyar jugant bé (i ahir, precisament, gaire bé no es va jugar) mai hem d´oblidar que el nou projecte (per molts que quasi tot siguin cares ja conegudes) acaba de començar i que hi ha moltes peces pendents d´encaixar del tot, que tenim ràfagues magnífiques (i badades monumentals) i que penso que Tito ho està fent força bé, rotant amb força criteri l´equip tot i protegir potser en excés a Villa i Bartra. Parlant del central de casa avui tothom diu que va fer un partit excel.lent, algun exagerat diu que “extraordinari”. Bé, jo trobo, i en sóc el principal defensor, que va fer el que havia de fer, que va estar sobretot molt atent, que no es va arrugar, que potser en un parell d´ocasions no va estar del tot fi i que, sobretot, m´agradarà veure´l en un partit de molta més exigència que ahir (tot i reconèixer també que ahir era un partit “trampa” precisament per la poca entitat del rival) i que, per sobre d´aquestes valoracions, el que necessita són minuts…i no que Adriano jugui de central abans que ell (és com si ell mateix, que alguna vegada ha jugat de lateral dret, jugués abans que Montoya en aquesta posició). En fi, Tito en sap bastant més que jo i potser que calli, oi? Bé, una coseta més: A Song li falta deixar-se anar. Ahir la millor notícia és que no va ser notícia, però en una posició com la seva s´espera que sí ho sigui. Però bé, no va fer res malament, així que…

Per cert, la bogeria de partit a Riazor va ser un més que bon partit del Barça (jo el vaig començar a veure a partir del 0-3…) amb un cúmul de despropòsits que seran molt dificils de repetir: un penal absolutament inexistent (ni falta ni dins de l´àrea) + una falta excel.lentment llançada (els que diuen que Valdés podia haver-hi fet més són uns toca collons, per molt que tècnicament sigui veritat) que possiblement no era ni falta + un gol que Valdés s´empassa inexplicablement (sí, no la veu venir, però Victor mai ha tingut mans de mantega…) + un absurd gol en pròpia porteria=això no torna a passar ni en conya. No oblidem que vam jugar quasi tota la segona part amb deu homes i que vam fer cinc golassos. Ja, el Depor és un colador, però aquella nit sí que van tenir una flor al cul. No ens tornen a fotre quatre gols en quaranta anys…

~ per picanyol a 24/10/2012.