Algun dia havia de (tornar a) passar…

Quatre anys sense perdre al Bernabéu son molt anys, i encara més si de set partits cinc són victòries i dos són empats. Fa ràbia perdre contra el Madrid, sobretot després de veure la lamentable primera meitat, especialment els llastimosos primers trenta minuts, i encara més quan comproves que l´equip estava perfectament preparat per com a mínim empatar després d´una segona part molt bona on va faltar una miqueta de sort. Tot això, clar, jugant amb deu més d´una hora…potser era demanar massa quan a la primera meitat ens havien passat literalment per sobre i el resultat podria haver estat escandalós. Valdés va estar colossal i va evitar el ridícul d´un equip que es va refer i va donar la cara. No en tinc prou, naturalment, i si bé es cert que ens hem de quedar en la segona part convé no oblidar mai què va passar durant els primers quaranta cinc minuts…a fi que no es torni a repetir.

Abans del partit tenia sentiments contradictoris. Per una banda tenia claríssim que el Madrid sortiria com va sortir, a per totes (però no amb tanta intensitat) i que si aguantavem els primers vint minuts fins i tot guanyaríem el partit. Vaja, que s´havia de contenir a la bèstia i poc més. I per l´altra pensava que, malgrat tot, la Supercopa s´escaparia i que ahir era el dia en que el Barça tornaria a perdre al Bernabéu. El que no imaginava de cap de les maneres és que l´equip literalment no fos capaç de comportar-se com el que es i que desapareixés totalment de la gespa madrilenya, que la defensa oferís la seva pitjor versió (creia que havíem quedat que Piqué havia començat bé la temporada…), que el centre del camp quedés abduït i que enmig de tot aquest sidral Messi no tragués ni el cap. Jo, la veritat, encara em faig creus de la monumental errada de Mascherano al primer gol i de lo malament que va defensar Piqué al segon on, tot s´ha de dir, Cristiano va tenir moooolta sort amb aquella passada d´esperó que li va sortir de pura xamba en quedar-se-li la pilota enrera. Cert que si no ho intentes no surt, però…Llavors, quan el portugués va aconseguir controlar la pilota va passar un fet molt curiós que espero amb interés si la premsa ho menciona: Piqué se´n va anar a “protegir” la porteria en comptes d´intentar evitar que Ronaldo xutés. Em vaig quedar de pedra. Dos gols producte de dues errades monumentals de dos centrals que van estar més tous que la mantega fora de la nevera durant tota la primera part…i fins i tot en alguna de la segona, com aquella internada de Khedira (no precisament un mestre en l´un contra un, molt millor jugador del que la gent es pensa però). De totes maneres just abans del primer gol Higuain ja havia avisat en una altra errada de marcatge d´una defensa blaugrana amb Adriano a la dreta (no tinc clar que Alves ho hagués fet molt millor la veritat…) i Jordi Alba a l´esquerra, i Valdés va respondre com el gran porter que es (sí, al final el Madrid ha guanyat el titol gràcies al gol de DiMaria al Nou Camp però ahir Valdés ens va salvar d´una golejada). Ho va tornar a fer en unes quantes ocasions durant tota la primera meitat, sobretot uns primers trenta minuts on, sí, vaig arribar a passar por, a témer que ens en queien quatre o cinc…i el pitjor de tot és que 4-0 no hagués estat un resultat injust a la primera part. Ells van arribar a fer el tercer (aquí la meva cara ja era quelcom més que un poema…) però per sort l´àrbitre va veure la clara empenta de Pepe, i no van fer-ne un altre perquè Adriano ho va evitar…a costa de ser expulsat. Uff, mitja hora de joc, el Madrid passant per sobre d´un Barça DESAPAREGUT, 2-0 al marcador i Adriano al carrer. Afortunadament el Madrid va afluixar, perquè va ser això, i Messi es va treure de la màniga un autèntic golàs de falta que posava de sobte al Barça dins del partit i donava esperances de cara a la segona part. Tot i això ells encara van tenir temps de fer un parell de jugades on ben bé podrien haver fet el tercer.

La segona part va ser una història totalment diferent. El Madrid va fer de Madrid de Mourinho i es va dedicar a veure-les venir. El Barça, a la vegada, va començar a jugar més en camp contrari (cosa pràcticament inèdita a la primera meitat), a combinar, a tocar, tocar i tocar. Xavi, Iniesta i Messi es van trobar i un s´adonava no solament que l´escenari havia variat radicalment sinó que, a més a més, el Barça podia fer un gol perfectament. El problema és que no podia anar a per totes, a cara descoberta, jugant amb deu. S´havia de ser pacient, evitar que ells tinguessin la pilota i esperar el moment adequat per donar el cop. I aquest moment el vam tenir, sí, en una acció magistral de Pedro que Casillas va treure miraculosament…bé, va sortir el millor Casillas…o va fer el que Valdés havia estat fent fins feia ben poc. La jugada havia estat molt ben treballada, la passada a l´espai magnífica, el desmarcatge i posterior control de Pedro brutal (constatant que ha tornat en la seva millor versió) i el xut final molt bo. Pedro en va tenir una altra, ja més complicada, i l´altra claríssima va estar a les botes d´un Montoya que havia sortit per Alexis després de l´expulsió d´Adriano, però Montoya no es Alves, ni Pedro (hagués estat perfecte perquè era millor per a un esquerrà) i el seu xut va ser fins i tot una mica misto…quan jo ja veia el gol. La darrera de Messi va ser menys clara malgrat que ben dirigida podia haver estat gol perfectament. Potser hagués estat massa, no, després de la pitjor primera part que li recordo al Barça al Bernabéu marcar l´empat a dos a un minut del final…

Ara que ho he mencionat, però, el partit d´anada de la Supercopa de l´any passat, concretament (també) els primers vint-trenta minuts, van ser francament espantosos. El Barça hi va arribar molt poc rodat, en xancletes com va dir Piqué llavors, i va cometre una col.lecció d´errades esfereidores. El Madrid només va fer un gol i poc després, en dues ocasions, nosaltres vam fer dos gols…Ahir, bé, la història es va estar a punt de tornar a repetir. Es obvi que la primera part va condemnar l´equip i que el paper de tothom (menys Valdés) mereix una reflexió profunda. Vam estar a punt de fer el més espantós dels ridículs. De fet el vam fer, jo no donava crèdit al que veia, i em fregava els ulls després del gol de Messi a un minut del final d´una primera part nefasta de debò. També mereix que es recordi, però, la molt bona segona meitat, jugant amb deu, on no podríem dir que vam tenir al Madrid contra les cordes (som a finals d´Agost, i amb un jugador menys…) però sí que els hi vam posar la por al cos unes quantes vegades…i a punt vam estar de xafar-lis la festa.

En fi, que com diria Mourinho, la Supercopa és el títol menys important i firmo ja si perdre-la vol dir que guanyarem la Lliga. Això sí, jo diria que la mini-crisi (si es que se la pot arribar a anomenar així) del Madrid ha acabat. Comença lo bo de veritat…i tenim cinc punts més.

~ per picanyol a 30/08/2012.