Primer clàssic: això té bona pinta

Som a meitats d´Agost, fa moltíssima calor i ningú està ni de bon tros en forma, però el partit d´anada de la Supercopa ja ens va deixar anar algunes pistes, alguns detalls reveladors. Com per exemple que aquest Barça, per fí, sembla que xutarà més a porta des de fora de l´àrea. O que el Madrid seguirà a la seva en un primer partit d´una eliminatòria. Vaja, a veure-les venir i mirar de pillar alguna cosa en un còrner, un contraatac o una de les típiques errades de Valdés, que no per poques deixen de ser típiques. També que Iniesta és un super classe i es mereixeria la pilota d´or, que Busi és el millor del món en el seu lloc i que Alexis, com a extrem, no és gran cosa…

El millor del partit d´ahir són les sensacions que va deixar, sobretot per part blaugrana. I es que, en general, van ser molt bones, malgrat constatar que Messi va tornar a tenir un mal dia contra el Madrid. Sí, almenys va marcar el penal, però la seva influència en el joc no va ser la que s´espera, i això que Pepe no hi era. Els blancs, de fet, es van passar la primera part tapant espais per impedir que el petit geni fés de les seves. Dues rematades mal dirigides que en moltes ocasions hem vist com acabaven en gol i poc més. Molt lluny de l´àrea, massa. Per contra, es veia a un Sergio Busquets descomunal tot i la seva tendència a fer massa passades de taló. Omnipresent, genial en l´ocupació d´espais i en la recuperació. Tot l´equip va estar immens en aquest punt. Sí, va faltar “punch” a la primera part, però el ritme de recuperació de la pilota era molt alt, de fet ho va ser durant quasi tot el partit, i això vol dir que la pressió es va aplicar amb força èxit. Aquest era un dels millors trets del primer Barça de Guardiola i que a la darrera temporada havia quasi brillat per la seva absència. Tito vol recuperar-ho, ho sembla com a mínim, i també crec que ha donat definitivament una ordre imprescindible: si no es pot entrar fins a la cuina s´ha de xutar. Millor que la pilota acabi fora de porteria que als peus del rival, i sempre hi haurà més possibilitats de fer gol si xutes que si no ho fas. Futbol es futbol, no? I el futbol són gols, i per fer gols has de xutar. Ja sabem que no entraran tots, ni molt menys, però s´ha de provar. I, almenys ahir, es va provar més que en la majoria de partits de la temporada passada. Més que, per exemple, en la maleïda setmana tràgica  de finals d´abril a l´Estadi. Això em va agradar molt. En general, de fet, la primera part em va agradar força malgrat la poca punteria que va mostrar l´equip. Del Madrid, apart de constatar una vegada més la seva duresa i la permisivitat arbitral amb els seus jugadors (amb l´excepció de la molt ben assenyalada groga al porc de Xabi Alonso al principi de partit), poques notícies. Defensant-se, de meravella això sí, com si fós un equip petit. Típic de Mourinho en una eliminatòria a doble partit.

De totes maneres sembla que Mou tenia un pla, i era atacar una miqueta, només una miqueta, a la segona part. La tradicional xamba blanca, o el seu inefable instint que dirien ells, els hi va donar el primer gol en un còrner molt mal defensat pels blaugranes i molt ben rematat per l´insofrible Cristiano, que no es va estar de fer el seu gest cap a la grada en plan “tranquils, eh, tranquils”. Aquest gol i el posterior de Pedro (sembla que torna a ser el dels millors anys, gran desmarcada, gran control orientat, gran definició…al límit del fora de joc, sí, però al límit) al minut següent van canviar radicalment el partit. Mou va començar a moure la banqueta amb encert, i molt abans que Tito, que en la linea de Guardiola va trigar massa a retirar un Alexis inoperant per la banda i amb tendència a llançar-se a la piscina. Algú li hauria d´estirar les orelles, aquestes coses no es fan. El partit es va trencar una mica, el Madrid semblava que apretava  i llavors Iniesta va agafar el comandament de la nau, conscient que Leo no tenia el dia, i primer va veure com Sergio Ramos li feia un penal força clar i poc després, en una jugada de pitet, va posar en safata el tercer gol a Xavi. Aquí sí que em vaig aixecar del sofà (ho sento, era a casa, glups…) i vaig aplaudir amb força. Feia ja forces minuts que les triangulacions blaugranes es multiplicaven, els centrals estaven impecables, Alves no feia tonteries, Xavi repartia joc, Iniesta feia anar de corcoll a tothom, Alexis seguia sense encarar a Coentrao (de fet quan vam marcar el tercer ja era a la banqueta)…el Barça tenia al Madrid totalment contra les cordes. I Leo va tenir el quart a tocar però va rematar forçat, Casillas li va treure i el posterior contraatac blanc, avortat per Adriano, va acabar inesperadament en gol perquè Valdés es va entossudir a controlar la pilota davant DiMaria en comptes de cedir-la ràpidament cap al seu lateral dret. Del 4-1 al 3-2 en un sospir, premi excessiu per a un Madrid que celebrava la derrota per un sol gol quan se n´hauria d´haver anat amb la cua entre cames i golejat, de tenir l´eliminatòria sentenciada a haver d´anar al Bernabeu a guanyar. Cap problema, però, vist el que vam veure ahir. Es va intuït el retorn del millor Barça, amb l´assignatura pendent de matar els partits però, i que el Madrid segueix on era. Un equipàs, naturalment, a qui no li pots donar res de res, ni tan sols un còrner, perquè et fa un gol del no res. Un equip que et fa dos gols en dos remats a porteria, un d´ells un còrner (mal defensat) i l´altre una errada d´aquelles que no es poden cometre contra el Madrid. Valdés és un tros de porter, el millor del pais després de Casillas, però coses com les d´ahir ja n´ha fet unes quantes. Cert que va amb el risc de com juga el Barça, però es pot ser fidel a l´estil i a la vegada pràctic. O sigui, no intentis fer d´Iniesta quan ets el porter, collons.

Em segueix preocupant, però, que amb tant poc el Madrid ens faci tan de mal. S´ha d´estar tan atent que no et pots permetre ni una sola distracció. I has d´afinar la punteria. Som a finals d´Agost i això acaba de començar, a més estem parlant de la Supercopa, però aquest trofeu és molt més que una simple copa si el rival és el Madrid. Així de clar i així d´evident. Ara se´ns presenten dues sortides seguides fora de casa que ens mostraran realment on es troba l´equip. Guanyar o empatar al Bernabéu, molt millor guanyar, seria més que interessant, i respecte a la Lliga trobo imprescindible guanyar a Pamplona. I, si pot ser, guanyar clarament.

Per cert, tothom destaca que ahir (malgrat les entrades més que dures dels jugadors del Madrid) hi va haver “bon rotllo”, armonia, tot molt allunyat de l´ambient crispat de l´anterior Supercopa. Una vegada més ha quedat en evidència que és Mourinho el responsable de tota aquella violència, física i verbal, i ho és perquè no sap ni mai ha sapigut perdre. No ho va fer a les semis de la Champions ni, evidentment, en una Supercopa que ells es pensaven que guanyarien amb la gorra. Ara, com que són els actuals campions de Lliga i no poden culpar ni als àrbitres ni al Barça de no haver arribat a la final de la Champions ja diuen que la competició no té cap importància, bla, bla, bla…i no es queixen de res. Bé, si, que el primer gol del Barça era en un fora de joc absolutament impossible de veure per al tècnic blanc. Lamentable, com sempre, una veritable lacra per al món del futbol, com aquest comité que sanciona Villa amb dos mil euros (quina barbaritat!) per ensenyar el missatge d´agraïment a la seva famíla. S´ha de ser molt fill de puta per fer-ho…

 

~ per picanyol a 24/08/2012.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: