Gràcies Pep

Crec que un dels meus millors records d´aquests quatre anys inoblidables segueix sent el gol d´Iniesta a Stanford Bridge. I, per tant, un dels records més especials del pas de Guardiola per la banqueta del Barça és la seva cursa esbojarrada després d´aquest gol, cursa interropuda quan va pensar (si es que en aquell moment podia pensar) que ell era l´entrenador i no un jugador i, per tant, millor tornar a la banqueta en comptes d´afegir-se a la pinya de jugadors que celebraven el gol. Curiosament és un record associat a un dels pitjors partits de l´era Guardiola, una era que em sento molt agraït d´haver pogut viure, una era que ha canviat per  sempre la història del Barça i que marca amb fermesa un camí a seguir que, malgrat tots els “malgrats”, seguirà més o menys inalterable. Es guanyarà o es perderà però el mètode està definitivament fixat. Esperem que Sandro Rosell tingui paciència amb Tito Vilanova si els èxits no venen l´any vinent i que també la tingui tota la massa social blaugrana, personificada per les noranta mil persones que dissabte cridaven amb força “ser del Barça és el millor que hi ha” mentre l´equip feia la (pen)última sardana al voltant del centre del camp per despedir al millor tècnic, al més exitós de tota la nostra història, i pels altaveus sonava la banda sonora del primer any màgic, el “viva la vida” de Coldplay, una canço lligada per sempre a aquest equip de somni.

Fa trenta anys que sóc soci. L´any del meu debut havíem fitxat a Maradona. El Barça feia vuit anys que no guanyava la Lliga i Nuñez ja en feia quatre que estava assegut a la poltrona presidencial. No sé si llavors ser del Barça era el millor que hi havia al món. Diguem que èrem del Barça, però amb un punt de resignació. Això sí, amb una mica d´orgull, no gaire perquè com a molt guanyem “recopes” o Copes del Rei però bé, culers ja ho èrem. Van anar passant els anys i, amb la gloriosa excepció de l´any de “Urruti t´estimo”, la cosa anava passant sense pena ni glòria. Més aviat amb pena, tot recordant els dies del motí de l´Hesperia, i el club va haver de fer neteja a fons. Els anys del “Dream Team” (aquest d´ara sí que és un equip de somni, que collons) van ser gloriosos, amb grandiosos moments (em ve al cap un Barça 4 Manchester o, o un contra un equip rus -Spartak o Dinamo crec- 4-1 com a moments molt especials) i amb nits molt màgiques. Vam veure molt futbol i vam guanyar la primera Copa d´Europa (llavors encara es deia així, oi?), en un partit per oblidar futbolísticament però, clar, inoblidable com pocs. Guardiola ja hi era. L´afició en general el recolzava però que jo recordi el van xiular moltes vegades. A ell i a aquell equip, malgrat que teníem a Laudrup. I a Romario, aquell any sí que va ser l´hòstia. I el primer 5-0 al Madrid. Ens ho vam passar bé, però llavors va venir Atenes, on havíem guanyat abans de començar el partit, i la cosa es va començar a ensorrar de valent. Cruyff va liderar la transició, cosa que Guardiola ha refusat de fer ara. I malgrat que aquest any no hem perdut la final crec que es poden establir paral.lelismes i entendre part de les raons que han portat al Pep a plegar. Ara, com llavors, s´han de retocar coses. Aquest any no s´ha pecat de supèrbia com llavors, no s´ha fet el ridícul, no s´ha perdut el nord. Llegia l´altre dia en un dels molts missatges que l´afició està deixant a Guardiola que en quatre anys no havia passat mai vergonya, que l´equip sempre havia donat la cara, havia estat valent. Hi ha hagut partits dolents amb moments desconcertants (aquest any l´exemple més clar és el matx de Pamplona) però l´equip sempre ha lluitat molt, i això ha estat un dels molts trets identitaris d´aquest equip etern. A la tristament famosa final d´Atenes l´equip va fer el ridícul, jo recordo passar bastanta vergonya, sentir-me en certa manera “traït” per l´equip. Aquest any, tant al dia enq ue es va certificar la èrdua de la Lliga com l´elimianció de la Champions l´estadi va reaccionar cantant “ser del barça és el millor que hi ha”. Han canviat moltes coses, ara som més madurs que llavors, i no sabem com serà el futur, tot i que la designació de Tito Vilanova sembla deixar molt clar el camí a seguir. En aquell llavors després de quatre anys seguits guanyant van venir-ne dos de vaques magres on va haver-hi de tot, des de “cruyyfades” escandaloses i fins i tot insultants com fitxar Escaich o Korneiev (quan estava quasi retirat) a viure moments de gran esperança com va ser el 0-5 al camp del Betis (o va ser 1-5?) amb aquella vaselina final d´Ivan de la Peña (llavors culé a mort…qui l´ha vist i qui el veu) i un equip titular amb 8 nois del planter, quelcom surrealista al màxim en  aquell moment i quelcom normal aquests quatre ants. Potser vuit no, tot i que s´han vist unes quantes vegades, però sis i set segur. A la final de Roma eren set, també a la de Londres. Un orgull impagable producte d´una filosofia iniciada i implantada, sí, per Johan Cruyff. Seguida per Van Gaal, amb moderació, perquè en aquell equip farcit d´holandesos van debutar Xavi i Puyol, prolongada per Rijkaard (ell va tutelar la irrupció de Messi al primer equip) i apuntalada i assentada per Guardiola. Aqui és on neix amb força, tot i que ja feia temps que es sentia al camp, el crit “ser del Barça és el millor que hi ha”. Es amb aquest equip quan l´ orgull de ser culé ha arribat als nivells més alts, més sentits, més aplaudits. Ronaldinho ens va tornar l´alegria, amb ell ens vam tornar a sentir molt orgullosos de l´equip, però ha estat el Barça del Pep qui ha posat el dit a la llaga: correm com bèsties, juguem de cine, som solidaris, tots a una, fem gols a cabassos…i tot això ho fem, majoritàriament, amb gent de casa, feta a casa. El somni de tot gran equip, de qualsevol institució: fer-ho amb els de casa. I amb gent que un any abans jugàven a tercera divisió, i que un parell d´anys després guanyaven ni més ni menys que un mundial, com dos anys abans havien guanyat una Eurocopa i un d´ells uns Jocs Olímpics. I llavors va venir el primer any màgic, i aquells partits increíbles a l´Estadi, aquelles primers golejades, aquells inoblidables partits de Champions, especialment aquella magestuosa primera part contra el Bayern de Munich, aquell 4-0, el dia en que Franz Beckenbauer va passar “por” al Nou Camp. La millor primera part de tota la temporada. I sí, l´any del 2-6, un dels moments culminants d´aquests 4 anys (el segon…ja s´havia guanyat al copa de rei, oi?), que jo vaig viure en una taverna anglesa a Praga. Aquell dia sí que la van fer grossa. Llavors va venir aquella eliminatòria contra el Chelsea que mai hauríem d´haver passat però sense la qual la història d´aquest equip no seria la mateixa. El Barça no va fer en conjunt una bona eliminatòria, però el Chelsea tampoc, i la justicia poètica va guanyar en posar aquell xut d Iniesta a l´escaire de la porteria de Cech. Es realment un dels moments més esbojarrats que recordo. I aquella final, aquell bany al Manchester de Cristiano Ronaldo. I aquella portada del Periódico amb els jugadors mantejant a Guardiola. I la sardana amb la copa al mig del Camp…

Va marxar Etoo, va venir Ibra i vam seguir guanyant. No era el mateix i no s´entenia com s´havia canviat a un ego per un altre quan es podia haver fitxat ja llavors a Villa. Una d´aquelles decissions que no entendré mai. Un altre any de somni entel.lat per aquella angoixosa eliminatòria de semi finals amb l´Inter. No va poder ser, però l´equip va demostrar molt caràcter i es va guanyar una altra Lliga gràcies en part a una altra victòria al Bernabeu, amb un Pedro convertit ja en titular indiscutible i un Ibra que anava de capa caiguda. No va acabar de quallar, no va entendre que el rei al Barça era (i és) Messi. I ningú més. I Guardiola va ser molt valent obrint-li la porta. Al tercer any ens van portar a Mourinho i a la primera volta vam tenir la que possiblement ha estat la culminació de tot plegat, el moment més brillant juntament amb la final de Londres de tot l´any i diria que de quasi aquests quatre anys per a la història: un 5-0 al Madrid de Mourinho i Cristiano Ronaldo que venia envalentonat i pensant-se que ja estava a la nostra alçada. I va resultar que no. El Barça va fer un partit de cine i a la segona part, amb 4-0, es va dedicar a fer ballar al Madrid de tal manera que es va oblidar d´anar a buscar “l´obligatori” 5-0…i una mica més i hi deixa les cames. Recordo que jo estava un xic “emprenyat” perquè preferien fer ballar al rival que anar a buscar una golejada escandalosa. I també que patia perquè no rebessin ja que estaven humiliant als jugadors del Madrid com mai s´havia vist fins aquell moment. Però a la vegada babejava com mai havia babejat. La Lliga es va guanyar i també la Champions. Vam perdre una Copa del Rei que no s´hauria d´haver perdut, però bé, queda com una anècdota malgrat que va ser contra el Madrid, sobretot perquè se´l va eliminar de la Champions en una eliminatòria molt complicada i on es va demostrar quina era l´aposta de cadascú. Vam arribar justos de forces però ens en vam sortir, i la temporada es va acabar d´una manera gloriosa. La final de la Champions de Londres va ser una obra d´art, un partit immens amb un detall final que ja ha passat a la història. La imatge d´Abidal aixecant la copa és també una mostra inequívoca que aquest és més que un equip, és un equip etern que serà recordat sempre i per sempre, i no només pel seu futbol.

El quart any no ha estat tan brillant i ens ha faltat la sort dels Campions, aquella que ens va permetre superar al Chelsea al 2009 i que ens ha impedit tornar-lo a superar en aquest 2012 havent fet molts mèrits, molts, per aconseguir-ho. En la retina de tots quedarà, però, una duríssima supercopa contra un Madrid superior que va haver d´inclinar-se al darrer moment i sobretot un campionat del món de clubs aconseguit d´una manera brillantíssima contra el Santos, en un partit que sí, ara si, és l´obra definitiva del Pep: va sortir sense cap davanter nat, potser Messi n´era l´únic. Ni jo sé quin sistema van utilitzar aquell dia. 3-6-1? 3-7? Increíble. I jugant com els àngels, després d´una primera volta irregular on s´havia tornat a guanyar al Bernabéu, i de nou brillantment. Però van passar aquelles coses que passen els anys que no guanyes la Lliga, com per exemple no superar al Madrid quan podies quasi culminar una remontada èpica.

Pot, encara, guanyar un altre títol, una Copa del Rei que serà molt benvinguda. La nostra valoració no variarà, però ens permetrà acomiadar-nos amb un somriure més alegre que el que tenim ara als llavis, força melancòlic. Hem vibrat tant amb aquest equip que el nostre sentiment només pot ser d´agraïment. Avui som més feliços que fa quatre anys. I més culers, si es que ho podem ser més. Per la gran quantitat de títols? Bé, ho seríem igual. Per la manera d´haver-los aconseguit, pel camí triat per fer-ho? Sí, segur que sí. Per la manera com se´ns ha tractat, per com s´ha transmès el missatge, pels valors mostrats? També, sense dubte. Perquè avui, més que mai, ser del Barça és el millor que hi ha? Doncs sí, Pep, per això i per moltes altres coses, moltes gràcies per tot.

L´equip, per despedir-te, fa una nova rotllana al centre del camp mentre la gent coreja el crit màgic, l´emblema definitiu, la clau de tot, el perquè de tot plegat: SER DEL BARÇA ÉS EL MILLOR QUE HI HA

Gràcies, de debò.

~ per picanyol a 07/05/2012.

2 Respostes to “Gràcies Pep”

  1. poc més i ploro, Picanyol!! i mira que no sóc culé del tot!! 🙂
    (que consti, que vaig ser dissabte al camp, i cantant ben fort)
    muacks

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: