Nil, 1 any
Fa un any inagurava els posts del meu blog amb les meves reflexions o impressions que m´havien provocat el naixement de la nostra segona criatura, en aquest cas un nen, el Nil. I recordo perfectament, amb molt d´amor, que li dèiem “benji” (o Benjamin Button…), perquè pobret era ben lleig…o no gaire maco precisament, com el 99% dels nens acabats de nèixer. Doncs bé, em plau anunciar que en un any, de fet en pocs mesos, el nostre “benji” s´ha convertit en el nen més maco del món mundial i jo en un de tants pares que babegen sense parar i que troben que el seu fill és el més bonic de tots els que ha vist i veurà d´aquesta edat. El millor del cas és que, realment, el Nil és “mono” com ell sol…
No va ser, però, fins als quatre mesos que la cosa es va posar realment interessant. O, millor dit, “públicament” interessant. Vaja, que de portes endins el Nil havia deixat de ser “benji” en un parell de mesos, però de portes enfora la cosa va trigar una mica més. Són etapes.
Els nens es van fent més macos a mesura que creixen i, sobretot, a mesura que van incorporant “monades” al seu repertori, força limitat al principi i més que interessant actualment. Jo diria que el primer “momentazo” és quan s´aguanten sentats. Hi ha a més a més un abans i després. No has d´estar-hi tan a sobre i, com que encara no es desplaça, el pots deixar tranquilament al mig del menjador, a sobre d´una manta, i fer unes quantes coses per la casa que el nen no anirà enlloc. Ell s´està sentat i si tot va bé et dedica unes rialles cada vegada que passes pel seu costat. Parlant de rialles, l´altre primer moment estel.lar d´aquests mesos incials és quan veus que realment et coneix i et dedica una rialla que no li cap a la cara, acompanyada d´uns “aspavientos” ostentosos i d´una alegria generalitzada que a tu et fa caure la llagrimeta. I a partir d´aquí tot va “in crescendo”, el teu petit bitxet va fent petits progresos i cada vegada és més rodonet, més guapet, més rialler, més…tot. De ser un esquitx va passar a ser un bebé amb uns saxons ben macos i multitud de plecs, fet que encara el feia més adorable… més “tot”. I ho veus perquè els gelos de sa germana van pujant a mesura que el petit va fent més cosetes. El que sí vam veure de seguida, o ben avait (per no ser massa exagerat) es que era un nen molt rialler, com ho era per aquella edat la Raquel (i ho segueix sent!), tan que literalment es “tronxava” de riure quan li feies unes quantes pessigolles o el llançaves pels aires. Sempre riu, i molt, àmpliament, i crec que és de les coses més boniques que hi ha al món, veure riure a un infant. I si és el teu fill/a llavors el plaer, la satisfacció és encara més gran. El veus tan innocent, tan indefens, tan petit que flipes, al.lucines molt, per no dir l´infinitat de preguntes que et venen al cap…tipus “li podré donar tot el que necessita?”, “estaré al seu costat en el seus moments difícils?”, “ens entendrem?” , “es portarà bé amb la Raquel” (aquesta, molt important, la veritat sigui dita…)o fins i tot, almenys jo, no paro de preguntar-me si el veuré crèixer prou, ja no si el veuré casat/aparellat o amb fills (això és una opció lliure i no necessària) sinó si el veure “fer-se home”, per entendre´ns vaja. Un, encara que es considera jove, té ja una edat i si alguna cosa em preocupa del fet d´haver tingut fills força tard (quan ha tocat, ni més ni menys, quan ha estat el moment…això també m´ho recordo…) és la diferència d´edat amb ells, i tot el que això comporta. També és cert que si tot va bé aquests 40 anys no tenen per què ser un obstacle per tenir una relació propera, càlida i sincera amb els teus fills, però acollona pensar que sigui un obstacle i, evidentment, que et pugui passar “x” i que no hi siguis en certs moments de la seva vida en que presumiblement et pot necessitar. També però te´l mires i penses que sí, que tot anirà bé, i el disfrutes enormement, l´acaricies, el petoneges (tot sovint pensant “ara que puc i…ara que li agrada!”, el llences pels aires (una de les meves aficions preferides), te´l “menges”…li dones calor, en fi, li dones amor i penses que ara tot és molt fàcil, que les coses complicades ja arribaran però que per sobre de tot ets (sóc) molt afortunat per les dues preciositat que tens a casa i, en aquest cas concret, per un nen que ens va costar molt decidir que el tindríem (malgrat que d´entrada teníem força clar que una vegda nascuda la Raquel un altre vindria en camí tad o d´hora), que va tornar a nèixer per cessària després d´un embaràs no tan bonic com el primer durant el qual no passàvem pel nostre millor moment, però que ara veiem com a imprescindible i no podem estar més contents amb ell, amb ser quatre a casa. I els veus jugar junts (ell flipa molt amb la Raquel, moltíssim) i et meravella tot plegat, se´t queda cara de tonto i penses que ets la persona més feliç del món. Però sobretot el que més m´arriba són els seus “crits”, no quan s´emprenya, que ho fa, generalment quan el canviem o quan té molt gana i encara no li donen el menjar, o els seus intents per dir coses, per tocar-te i des de fa un parell de mesos per desplaçar-se. Finalment, i des de fa uns deus dies màxims, ja gateja (tipus “rambo”, però ho fa), i s´ha convertit en un perill constant per a la casa. Lo típic, vaja: endolls, cables, etc, etc, tot allò que la Raquel fa segles que sap que no ha de tocar i que ara has de tornar a dir, amb la desventatja que a ell li es igual el que li diguis que ho torna a intentar tan bon punt et distreus.
Es brutalíssi, la veritat és que tan la seva mare com jo estem molt tous amb ell, molt babosos, molt “pot ser més bonic aquest nen”?…i te´l mires i penses que no, que de cap manera pot ser més bonic, i que naturalment és de llarg el més maco de tota la llar d´infants, el més maco de tots els seus cosins, etc, etc. I a mi em diverteix molt que sigui ros i tan blanquet (sa mare no és rossa però morena, el que es diu morena, no ho és precisament), clar que el seu avi patern era ben ros de petit i un dels seus tiets (que mai podrà conèixer desgraciadament) era ben rosset quan era petit. Així que no és tan extrany, com tampoc ho són els seus preciosos rinxols, però contrasta molt (i en això està la gràcia, també) amb la moreneta de la seva germana, a qui de fet s´assembla, i molt. Crec que ara toca una etapa preciosa, on cada vegada serà més “unstoppable”, on haurem de vigilar-lo constantment però que riurem molt, ens emocionarem encara més i disfrutarem al mil x mil pel fet de tenir una criatura tan adorable entre nosaltres. Aquests dies, per exemple, està atravessant plenament pel “síndrome Colón”…o bé, pel síndrome “estàtuta Colón”. Vaja, que ho assenyala absolutament tot, tot i tot. Fins i tot quan el despertem de seguida assenyala qualsevol cosa (la paret blanca també…) i fa el seu característic (i irreproduïble) “ah!”. Tampoc es tracta d´explicar totes les seves gràcies, només unes quantes…com quan després de sopar li agafa la son i es posa les mans a sobre de la panxa, una a sobre de l´altra, en gest inequívoc que no pot més i que el portis al llit. O que quan vam intentar que bufés espelmes malgrat que estava petadíssim el paio veu l´espelma, l´assenyala i…l´apaga amb els ditets! No va passar res, es va quedar tot parat i després va seguir rondinant, però creiem que per lo fet pols que estava!
Per molts anys preciós, ets el millor dels regals, t´estimem molt i molt i molt…
foodandfoot 