Raquel, 4 anys…

La meva (nostra) princesa va fer quatre anys fa un mes, culminant un any espectacular en tots els sentits, “competint” amb la nova adquisió i reclamant més que mai la seva condició estel.lar de “primogènita”. En plan, ei, que jo hi era primer. No ha estat fàcil, ni per ella ni per nosaltres, però a mesura que passen els mesos (crec que) va acostumant-se cada vegada més al fet de tenir un germanet bonic com poques coses hi ha a la vida.

Però…parlava d´ella, no? Es curiós però potser no era conscient del tot que em costa estar parlant de la Raquel durant uns pocs minuts sense mencionar al Nil en cap moment, ja sigui implícita o explícitament. La seva existència és paral.lela i, sobretot en el cas d´ell, costa d´imaginar-se-la sense la d´ella. Un és conseqüència de l´altre, formen els dos part d´un projecte vital que -clàssics disgustos o moments de tensió apart- ens han donat moments de felicitat plena, potser més aviat instants, situacions màgiques on mires a un i després, immediatament, a l´altre… I et cau la baba, literalment. Veus llavors a la teva dona, tornes a mirar als dos crios i flipes. Ahir, sense anar més lluny, al.lucinava amb certes herències genètiques (físiques, millor dit) que ha rebut de la seva mare. O amb certs trets de caràcter, especialment del seu pare (i, bé, també de la mare, je je), dels quals potser no n´estic gaire orgullós però que aparentment sembla que he traspassat a la meva filla. Ja se sap que això del caràcter es pot educar però que decididament es té, i ella l´ha mostrat al llarg de tot l´any  de mil i una maneres. Pot ser la nena més dolça del món i en tres segons la més sorruda, hermètica i complicada criatura. Pot estar amagant-se darrera del seu silenci durant un d´aquells inútils intents paterns d´averiguar què li passa pel cap o per què s´ha pixat a sobre una altra maleïda vegada, i fer-ho durant més del que tu penses que podràs suportar, o fer-te la més tendra de les carícies, el més dolç dels petons o l´abraçada més “gallina de piel” que has rebut en mesos. I tot això sense que al cap d´una estona puguis arribar a sospitar que havia tingut una de les seves “crisis” o que s´havia creuat com servidor pot fer fàcilment. Vaja, que sembla que apagui un interruptor i canviï així de xip.

Hi ha, realment, comportaments que resulten francament inexplicables i que acabem resolent amb un “té quatre anys, què vols que faci” o un “potser no podem esperar “maduresa” en una nena de la seva edat que té un germà de 10 mesos preciós”, i potser sí que tot sovint parlem amb ella sense pensar del tot que té quatre anys, que és impossible que raoni com nosaltres, que entengui de veritat el que li estem dient. En el nostre cas una de les pedres més grans que portem a la sabata segueix sent el tema dels “pipis”, tema que encara no hem superat i que no té una solució a curt termini. Crec que cap dels dos pares hem actuat tot lo fredament que la situació requereix, però sempre amb bona intenció, això sí, intentant ajudar-la sensa saber realment què es el millor que podem fer. Sí, ja, fer com si no passi res hauria de ser la consigna idílica, i la que s´ha d´implantar definitivament, però no sempre es fàcil. Ella, això ho tinc clar, reclama atenció, ja sigui a l´escola o amb nosaltres, atenció que crec rep a quantitats industrials…però sembla que no suficients per a una nena desperta, riallera, bonica (tots els nens són bonics a aquesta edat, i tot els pares debem tenir la temptació d´afegir-hi “però el meu més, je je…) i enganxada com una paparra a la seva mare, que es divideix com pot, que li explica (com jo) que els “papes” podem estimar per igual a un fill que a un altre. Jo crec però que aquest punt no l´acaba d´entendre, com no entèn que el seu pare intenti extreure-li “explicacions” sobre comportaments millorables que té la criatura, afirmació plasmada esplendorosament quan li deia que jo el que volia (en el cas dels pipis) és “ajudar-la”. I ho rematava amb un “saps què vol dir que et vull ajudar?”. La seva resposta, un “no” amb la boca petita, com vergonyosa d´admetre-ho, em va deixar un punt trasbalsat i pensatiu, tornant a aquell imperatiu “s´ha de fer un esforç immens per no parlar-li com si fós una nena més gran”. I és també aquesta vergonya i aquest hermetisme que exhibeix darrerament el que menys m´agrada. Puc entendre i entenc ambdues coses, tot i que a vegades se m´escapen els perquès de situacions ben curioses com podrien ser les seves llàgrimes i la seva negativa a bufar davant d´uns amiguets seus les espelmes del pastís del seu quart aniversari. Ja ens va passar l´any passat dues vegades, una només amb la nostra companyia (i dir que ens va descol.locar és dir molt poc…) i una altra amb els seus tiets del Vic. He de reconèixer que no ho vaig entendre, com no vaig entendre que tornés a passar de nou al desembre passat. Ja no em va sorprendre però em va deixar…un pel tristot.

I es que encara que sigui per tonteries (crec) que a cap pare li agrada veure plorar/patir a la seva filla de quatre anys, per molt que puguis acabar pensat allò de “té quatre anys, no sap ni perquè plora, se li passarà en dos minuts”. I se li passa…però la mala estona passada no se la treu ningú! Fins a quin punt, però, ha passat realment una mala estona? Ai, a vegades m´agradria saber de veritat què pensa la meva filla, una nena que d´altra banda m´ha proporcionat i em proporciona alguns dels millors moments de cada dia i sense dubte de la meva vida.

T´estimo molt preciosa.

~ per picanyol a 20/01/2012.