El triomf de l´excel.lència

Jo era dels de sempre, els culers “old school”, els que van celebrar per primera vegada una Lliga al 84 (n´hi ha que han patit molta més gana, aixo descarat!), dels que va respirar tranquil quan es va guanyar matemàticament la Lliga, dels que pensava que potser sí que Fergusson havia après la lliçó. Vaja, que dubtava, potser més aviat per protegir-me davant un final advers, ja que per molt que la hipotètica derrota no hagués suposat el final de res era molt, però que molt important guanyar ;i possiblement més que guanyar el que s´havia de fer era fer-ho per KO absolut, per imposició de l´estil de joc, del model innegociable. I sí, malgrat que a mesura que s´acostava la final les meves sensacions anaven canviant sempre quedava dins meu aquell “i sí…” que no em deixava viure tranquil.

 Un duríssim mes d´abril, un equip que semblava tenir el dipòsit pràcticament sense benzina, uns jugadors que semblaven molt lluny de l´excel.lència mostrada al novembre/desembre, el millor exponent de la qual va ser aquell brillant 5-0, eren les meves raons per…dubtar. Ara em fa quasi vergonya dir-ho, reconèixer-ho. Sí, vaig dubtar que en fossin capaços, vaig pensar que finalment el Mundial i les lesions ens havien passat factura definitivament. Malgrat tot, era possible, es clar que sí. Havíem eliminat al Madrid en una eliminatòria polèmica com poques, brillant a estones i tensa, molt tensa. Massa fins i tot, massa també per l´acumulació de clàssics, fet que no va acabar agradant a quasibé ningú. Amb el Madrid fora, amb Mourinho fora, i amb un equip que juga a fubtol de debó al davant les possibilitats de tornar a fer el nostre futbol augmentàven. I molt. Cert que, per exemple, la segona part de la final de València va ser molt bona, i futbolísticament ens els vam menjar. Però òbviament el futbol és aquell esport que guanya qui fica més gols, i aquest no va ser el nostre cas. Vull dir que fins i tot contra el Madrid de Mou el Barça va jugar molt bé, que no ens van anul.lar tant com es pensen malgrat que acabèssim perdent. El Manchester s´havia mostrat com un equip en forma, quasibé imparable, si bé es cert que per molt bona eliminatòria que hagués fet el Schalke contra l´Inter els partits amb el United van ser una altra cosa. Veient el partit d´anada vaig pensar que serien un rival molt difícil, quasibé em vaig espantar tot pensat en l´aparent baixa forma dels nostres. Afortunadament, la Lliga es va guanyar a temps, els titulars van descansar i estic segur que aquest fet ha estat cabdal per haver preparat el partit com s´havia de preparar i per poder descansar física i sobretot mentalment. La sensació que ells s´ho creien de veritat també ens va afavorir. En quatre anys tres finals, no ho pot dir gaire gent.

Quedava per comprovar quin tipus de partit veuríem, si dues setmanes havien estat prous per recuperar l´espurna, per recarregar les piles, fer un viatge llampec al mes de novembre i tornar a agafar bones sensacions. Mentalment ho devien fer, n´estic convençut. Eliminat el Madrid, hi havia ganes de passar pàgina, de tirar per terra tota la merda que ens havia tirat a sobre, de demostrar (si es que feia falta) que tot el que havien dit era fals, infundat, envejós, d´autèntics mal perdedors. I la millor manera era recuperant l´excel.lència que havien mostrat feia uns mesos, en una sèrie de partits que havien representat el “no va más”, uns partits per emmarcar amb un nivell de joc tan alt que feia por. Mai el Barça havia jugat tan bé, de fet molt poques vegades s´havia vist a un equip de fubtol jugar d´aquesta manera, i definitivament quasi mai s´havien vist a tants jugadors formats al mateix lloc fent meravelles de l´alçada de l´Everest…I aquest joc tan sublim, tan espectacular, tan de pitet havia arribat a la seva màxima expressió davant ni més ni menys que el madrid, i a sobre davant d´un Madrid envalentonat, que va arribar a l´estadi com a líder, creient-se superior i que el va deixar amb la cua entre cames. Un Madrid que, per a més inri, estava entrenat per Mourinho, amb tot el que representa aquest personatge. El resultat, a més, adquiria les connotacions màgiques que tothom desitjava, però fins i tot per sobre d´això va emergir un joc sublim, estratosfèric, on es podria afirmar sense por a equivocar-nos que durant molts minuts, especialment a la segona part, el Barça va fer ballar a l´etern rival, se´l va torejar, i els blancs ni la van olorar. Davant de tot el món, el dia indicat, la nit assenyalada per donar un cop d´autoritat a la Lliga. Diuen que Wayne Rooney fins i tot es va aixecar del sofà per aplaudir. Poc s´imaginava el fantàstic davanter de l´United que mesos desprès el seu propi equip rebria un repàs semblant a la final de la Champions…Aquell partit va representar, ni més ni menys, que el triomf de l´excel.lència futbolística d´un projecte propi, nascut a casa, criat amb estima, paciència i dedicació.

Poc imaginavem tots plegats que el 28 de maig viuríem sensacions molt semblants, sensacions com orgull, felicitat desbordant, passió per uns colors i per uns jugadors únics, i la certesa d´estar vivint un moment històric (amb majúscules), de tenir la immensa sort d´assistir en directe i a través de la televisió a la conquesta indiscutible de la quarta Copa d´Europa del Barça, quarta en 19 anys, segona en tres, tercera en sis…Supersticiós sense arribar a extrems malaltissos, el fet que no jugués Puyol no em va fer bona espina, però a la vegada feia justícia amb un Mascherano que ha fet un final de temporada imperial en la seva nova posició de central. Abidal no semblava al 100% però increíblement era el lateral esquerre més en forma…

Els primers deu minuts llargs ens van transportar a Roma, amb la diferència que aquest United no té a Cristiano Ronaldo (molt més perillós que Chicharito…sense cap mena de dubte!) i que nosaltres no teníem a Etoo per obrir la llauna al minut 9. Però a la primera vegada que l´equip va aconseguir trenar una jugada de les seves va semblar com si de sobte es fés el llum, com si el viatge al passat per recuperar les essències sagrades hagués acabat amb èxit i les jugadors tornessin a tenir aquella espurna d´inspiració que els fa mortalment diferent. Minuts abans del gol de Pedro tots els culers teníem un somriure esperançador a la cara, barrejat això sí amn els lògics nervis d´una final amb empata 0. No va trigar gaire, Xavi  va recollir amb elegància una passada d´Iniesta i sense perdre de vista a Pedro va esperar al moment just per enviar-li una d´aquelles passades infalibles. I “Pedro pedrito Pedro” no va perdonar. Desprès va venir l´accident, la broma de mal gust, el moment Rooney, un gol fantàstic que per a més inri havia d´haver estat anul.lat. Vaig tèmer per la reacció de l´equip, a vegades massa confusa en aquest final de temporada, però no, estàvem a la final de la Champions i es veia que estaven endollats com mai. La sensació a la mitja part era que es guanyaria sí o sí, que podíem anar tranquil.lament 3-1, que l´equip havia fet una primera part quasi de somni i que el Manchester estava molt lluny de ser un equip amb possibilitats reals (que malgrat tot hi eren) de disputar-li la supremacia continental al Barça.

La segona part, o per ser més exactes els primers 25 minuts van ser impressionants, quasi diria que els millors de la temporada, els més espectaculars sense dubte que he vist en una final de la Champions i dels millors que hagi contemplat en la meva vida. Els dos gols magnífics, especialment el de Villa, on no em canso de remarcar la recuperació de la pilota que va fer Busquets dins de la pròpia àrea del United. O el regat en sec de Messi  (el seu partit va ser majestuós, demostrant que els grans jugadors de veritat apareixen en els moments decissius, que ell és el líder indiscutible d´aquest Barça imperial) a Evra i la seva posterior jugada. Va ser brutal. Acte seguit  l´equip es va dedicar a administrar la seva renta, el Manchester va ser un tímid pas endavant i a esperar que passessin els minuts, que per cert passaven molt a poc a poc.

Llavors va venir el detallàs del Puyi, el saber estar per sobre de tot, l´autèntic moment “gallina de piel” de la final, la representació del “el valor de tenir valors”, la constatació que sí, som més que un club. Abidal, titular tot el partit, operat d´un tumor al fetge uns pocs mesos abans, recollia la Copa d´Europa. Millor final impossible.

Va ser la culminació d´un any espectacular, dificilment oblidable i certament molt difícil de superar en quant a la brillantor de joc mostrada en molts i molts partits durant l´any. Un any complicat , amb moltes lesions, moltíssimes, que va començar amb tots patint pel futur d´un Xavi que ha acabat fent un altre any de pilota d´or. Amb un equip on semblava que les noves incorporacions no quallarien i que ves per on han acabat sent totes molt importants, decisives. Un any on es va batre els rècord de partits seguits guanyant en poder ni més ni menys que el Madrid de Di Stefano, i aìxò que al primer partit a l´estadi es va perdre amb l´Hercules. Un any suportant totes les maniobres de  Mourinho destinades a desestabilitzar a tothom, sobretot al Barça, i que ha acabat com ha acabat: ells denunciant conspiracions impossibles, en el més pur estil PP/Caverna Mediática i la seva “teoria de la conspiración del 11-M”, fent denúncies de mal perdedor davant de la UEFA i nosaltres exhibint-nos davant el que estava considerat el segon (o tercer) equip més fort d´Europa ni més ni menys que a la final de la Champions.

Ha estat la culminació d´un any gloriós com pocs, on s´ha jugat com els àngels en molts moments, on també s´ha patit de valent i on s´ha vist que quan juguem al 100% som un equip molt, molt difícil de batre, un equip que ja ha passat a la història, que s´ha convertit de fet en el millor Barça de la història i que va camí de batre molts rècords més. Sí, realment, la final de Londres,  va ser de nou el triomf de l´excel.lència futbolística d´un equip inoblidable, únic i irrepetible.

Per molts anys, i moltes gràcies!

~ per picanyol a 31/05/2011.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: