S´han acabat els clàssics…fins a l´agost!

Jo subscric el que va dir Guardiola a la roda de premsa d´ahir: s´ha acabat, per fí…o alguna cosa semblant. La veritat és que estem tots una mica saturats i, sobretot, tips de sentit el mal perdre de tot el madridisme, començant pel seu defenestrat director general “no se sap en quines funcions” Jorge Valdano, seguint per l´ajudant de Mourinho, un tipus que a sobre es maleducat i ni felicita no desitja sort al Barça, i acabant per uns desquiciats Iker Casillas (fa un dels altres partits de la seva vida i no li serveix per res…bé, si, per salvar l´honor i dir que no van perdre el partit), Xabi Alonso (trencant relacions amb el Barça…què els hi dirà als 7 internacionals culés quan els vegi?) i Cristiano Ronaldo (un dels suposats millors jugadors del món no xuta a porteria en tota una semifinal tornada de laChampions).

S´ha acabat i, afortunadament, el Barça ha passat a la final de la Champions havent estat millor en el dos partits de l´eliminatòria. Ahir el Madrid va oferir la seva millor versió, la d´un equip de veritat que lluita i dona la cara i que malgrat perdre els papers cap al final del partit i portar la seva duresa al límit va ser un equip a l´alçada de la seva història, un equip que podia haver-se posat 0-1 al principi de la segona part però que, no ho oblidem, també podia haver arribat al final de la primera part amb uns quants gols en contra.

Ells van sortit a sac, a per totes, i a nosaltres ens va costar sortir del nostre propi camp. Res d´extrany si tenim en compte com sol començar el Barça els seus darrers partits i que, evidentment, al Madrid li anava la vida. Vam trigar però la millor versió del Barça va acabar apareixent, malgrat que, com a la final de València, es va perdonar (i Casillas va estar molt encertat, com a València) i es va permetre que el Madrid arribés viu al final de la primera part. A la final de Copa era el final del partit i la pròrroga, recordem-ho, li va venir molt bé. El Barça va sortir un xic adormita la segona part i una mica més i ens emportem un ensurt de collons. L´àrbitre, cert, va pitar abans que Higuaín xutés…tècnicament no és un gol anul.lat, però pràcticament sí. Al camp em va semblar falta claríssima perquè creia que Macherano hagués arribat a la pilota. Avui he vist la jugada per la tele i realment es confusa. Masche cau a conseqüència de Ronaldo, a qui Piqué havia fet falta. Ara tan se val, però al camp no li vaig donar més importància. Pedro va marcar, en una jugada col.lectivasensacional, i això volia dir que tot s´havia acabat. El destí però ens tenia preparada una sorpresa més, un gol del Madrid producte d´aquesta obsessió per fer rondos al costat de la porteria. Normalment surt bé, però jugues amb foc, i qui juga amb foc s´acaba cremant. Sort que aquesta vegada les cremades no van ser gaire profundes, vam recuperar el control del partit i a esperar que entrés l´Abi. Jo no vaig patir gaire, en serio, confiava en l´equip i malgrat la perillositat dels seus atacants el que volia era que marquessim un altre gol. Creia que havíem demostrat molta superioritat malgrat el gran partit que havien fet ells, i que també s´havia de guanyar el partit de tornada. Però no calia, els jugadors ho savien i no van arriscar, com no van arriscar al partit de Lliga al Bernabeu perquè amb un empat sentenciàvem la Lliga…

Aquest darrer partit demostra que normalment els partits de futbol, les eliminatòries, les competicions de llarg recorregut les guanyen els equips que juguen millor a futbol. I també demostra que el Madrid és un equipàs amb un entrenador obsessionat amb el 5-0 del partit d´anada, ofuscat de tal manera que ha estat incapaç de veure que la distància sideral que hi havia entre un equip i l´altra al passat novembre s´havia reduït considerablement, i que el Madrid podia jugar de tu a tu al Barça. Cert que fent-ho d´aquesta manera només han aconseguit empatar a 1 i amb el Barça prenent-se les coses amb calma a la segona part, i que ho han fet sense pràcticament xutar a porta. Però han transmès unes sensacions molt diferents, abismalment diferents que al novembre, molt més positives que al partit de Lliga a Madrid i que a l´anada de la Champions, on un plantejament mesquí a més no poder els va acabar condemnant. Mourinho viu acomplexat amb el Barça, encara no ha paït el 5-0 (trigarà a tornar-se a donar un resultat com aquest), i vist el Madrid d´ahir no té nom el que va fer amb el seu equip als partits del seu estadi. Per mi perfecte.

Les distàncies entre tots dos equips s´han escurçat molt, realment. De fet ells han guanyat la Copa, el menys important dels tres títols però un trofeu que nosaltres també volíem guanyar, que podíem haver guanyat però que es va escapar per no haver estat capaços de fer un gol legal en 90 minuts. El Barça, ja ho havíem comentat, arribava molt just, tan física com mentalment, a aquest quatre clàssics. Si l´estat de forma de l´equip hagués estat el de novembre la Copa sería nostra, la Lliga estaria 100% guanyada i la Champions…és una altra història.Haguessim passat igualment. La capacitat golejadora de l´equip s´ha vist reduïda espectacularment, la nostra tripleta atacant titular ha passat per una sequera espectacular, però també hem de tenir en compte que davant teníem un Madrid diferent i molt millorat, molt més rodat respecte al famós 5-0.  I ha costat. Només faltaria que hagués estat un passeig militar. Això sí, s´ha demostrat al món sencer quines són les apostes futbolístiques de cadascú, qui aposta per quins valors i per quines coses. I es que com diria Guardiola, ho hem fet amb 14 jugadors del planter, i amb 8 d´ells titulars al partir de tornada de tota una semi de la Champions League. I en un any post mundial on 7 dels jugadors titulars ho havien estat amb Espanya a la final del Mundial.

Impressionant. S´ha de valorar molt aquest equip, molt, i també s´ha de valorar com a “normal” perdre una final de la Copa del Rey contra un equip amb la plantilla del Madrid i, sobretot, amb la necessitat moral de guanyar-la com la que tenien ells. No els hi ha arribat, però, per a eliminar-nos de la Champions ni per a guanuar la Lliga, les competicions que marquen les distàncies entre un i altre equip. Per molt que aquestes distàncies s´hagin escurçat.

Els àrbitres? No coment. Bé, un apunt. Per a mi és normal que jugant tant al límit com ho han fet en els darrers 4 partits, com de fet ho han fet tots els equips de Mourinho contra el Barça, aquests acabin els partits amb deu. No crec, i ho dic sincerament, que cap d´aquestes expulsions hagin estat injustes. Son conseqüència de jugar amb foc. La resta, els fora de joc, les faltes que ho són o no són, etc, etc…són coses del futbol. Els àrbitres s´equivoquen, a vegades a favor i a vegades en contra. Nosaltres ho sabem i ells també. Una altra cosa és que no ho vulguin reconèixer i s´embarquin en una croada ridícula contra tot aquell que no vegi les coses com ells, amb una nova teoria de la conspiració, aquesta vegada a favor del Barça i en contra del Madrid i de tots els quips que ha entrenat Mourinho, ridícula i fora de lloc en uns professionals i en un club de l´alçada del Madrid. Ara, si ells volen embrutar el seu propi nom i la seva pròpia història és el seu problema. A Mou ja el coneixen a tot arreu, ningú li compra res. A Madrid haurien d´anar-hi amb compte…però no és el nostre problema.

Com deia, “fútbol es fútbol”, i els àrbitres son tan necessaris com els jugadors.

A per la quarta, i gràcies per aquesta temporada tan espectacular.

~ per picanyol a 04/05/2011.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: