Derrota agredolça?

No hi ha derrotes agredolces, encara menys dolces. Les derrotes són derrotes, i punt. Ells guanyen i tu perds, i en una final això encara és més cruel. Si hi afegim que el contrari és el Madrid de Mourinho encara cou més. Potser sí que hem estat fidels al nostre estil, sobretot a la segona part, però tot i que esportivament pot ser veritat a nivell personal fot igualment. Ells han estat, però, justos guanyadors. La primera part ha estat seva, la segona nostra i la pròrroga ha tornat a estar d´ells.

Ningú qüestiona l´estil. Al contrari. Durant tota la primera part he estat reclamant que em tornessin al meu Barça, l´equip semblava adormit i sorprès per l´agresivitat dels jugadors blancs. Semblaven millor anímicament, físicament i quasibé futbolísticament. Pressionaven de valent i el Barça no s´ha sentit en cap moment còmode, no s´ha reconegut, no s´ha trobat. L´empat a zero era increíblement una bona notícia per a un equip desdibuixat, sense que els seus homes decisius apareguessin. Ells n´han tingut dues clares, sobretot la de Pepe, i teniem un mal feeling terrible al final dels primers 45 minuts.

A la segona part ha tornat el gran Barça, el de debó, el que meravella amb el seu toc de pilota, la seva movilitat, el seu ritme…tot semblava tornar a funcionar, es veia, es sentia. Llàstima del fora de joc de Pedro, justet però correctament assenyalat. Era la senyal, els teníem, semblava que la Copa no s´escaparia desprès d´una primera part per oblidar. La segona ha estat per recordar, clarament els millor minuts de futbol de tot el partit. Però també ens hem trobat amb aquest Barça de meitat de temporada ençà que és poc efectiu de cara a pilota, malgrat que Pedro tornava a ser el de sempre. El rellotge corria i en els darrers cinc minuts el Barça ha semblat que baixava les seves revolucions i el partit s´ha tornat boig, el Madrid semblava que començava a aixecar-se de les trompades que havia rebut del barça en els darrers 40 minuts. Havia, però, resistit, i es plantava a la pròrroga amb renovades esperances.

I les pròrrogues són com són, l´equip que semblava abatut renaixia i tornava a provocar que el Barça s´assemblés al dels primers 45 minuts. S´havia perdut el ritme, el feeling, la “xispa”. Els jugadors s´han notat cansats i ha passat el que podia passar perfectament, en un molt bon gol, tan per la jugada com per la inapelable rematada.

I aquí s´ha acabat el partit. El Barça nomès ha estat capaç d´acostar-se amb perill a la seva àrea en una ocasió. El seu moment havia passat ja. Casillas i els pocs centímetres en fora de joc de Pedro en l´acció del gol anul.lat (fantàstica, per cert) ho havien impedit, es notava que el gol havia estat una patacada massa forta, fins i tot per a aquest Barça.

S´ha perdut dignament, sí, però només faltaria. Jo això ja li suposo al Barça, m´hi han acostumat. També m´han acostumat a creure en aquest equip malgrat que està molt lluny de l´excel.lència del passat novembre, i penso que malgrat tot els veig perfectament capaços de passar a la final de la Champions. I això sí que serà important. El Madrid ens haurà guanyat la Copa, cert, però si nosaltres guanyem la Champions ens haurem quedat amb els títols més importants. I s´ha de treballar molt en aquest sentit, queda poc i ells estaran inflats de moral, però nosaltres tenim uns colors, una manera de ser i de fer que mereixen seguir a dalt de tot.

~ per picanyol a 20/04/2011.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: