L´arbre amic

“Els divendres per la tarda anem a fer una passejada pel bosc a veure  l´arbre amic”. Aquesta frase de la mestra de la Raquel ens va quedar gravada des de principi de curs pel seu atractiu potencial com a gran eina educativa, com una petita mostra de les ventatges de portar a la nostra filla a una escola com Els Xiprers, com un element del qual semblava que en podiem “presumir”, malgrat no tenir-ne gaires detalls. A mesura que han anat passant els mesos intentàvem averiguar més coses, tan de l´arbre en sí com del que feien durant la sortida, però la nostra petita princesa no dona encara gaires detalls de les seves activitats, i tinc la sospita que quan més li agrada menys ens ho explica, almenys de moment. Per això i per moltes altres coses, entre elles la simple i pura curiositat (“com serà l´arbre?”), el fet de tenir l´oportunitat d´acompanyar als nens en una d´aquestes sortides s´havia convertit en quelcom més que una gran il.lusió. Es podria dir que estava realment expectant…

Havia de ser a l´escola a dos quarts de tres, o això era el que em pensava. De seguida, primer dubte: a quina hora dino? Uff, a casa no, massa aviat. I al “bareto” del costat de l´escola, el del menú de dos primers i dos segons quasi espartà? Mmmm, no sé. Al final, entre una cosa i l´altra, vaig acabar sortint tard de casa i això va provocar que acabés menjant un trist entrepà sense sospitar que tenia més temps del que em pensava i que per tant podria haver optat per uns bons macarrons i uns calamars, millor que la primera i fins ara última vegada que hi havia menjat. Total que em presento a l´escola puntual i em trobo a tos els nens al pati. I l Raquel? No se la veia. De seguida uns nens més grans, dels més, dels que vigilen als petits a l´hora del pati (o ajuden a vigilar-los, i juguen amb ells) la van a buscar i en pocs segons apareix la meva super princeseta corrents cap a mi amb un somriure d´orella a orella d´aquells que fan babejar inconteniblement a qualsevol pare que es precii d´adorar sense reserves a la seva filla, entre altres coses perquè saps positivament que el motiu principal d´ aquell esplendorós somriure ets tu. Benzina per a la teva autoestima en quantitats industrials. Tot això et passa pel cap en breus segons, fins que se´t llença a sobre al crit de “papaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaaa” i a tu que et cau la llagrimeta. Ella està tan contenta que no para de saltar, riure, cridar, i dir a tothom que la vulgui o pugui escoltar que ha arribat el seu pare. Deu minuts més al pati veient amb uns ulls com unes taronges com jugaven tots plegats, com grans ajudaven a petits, com petits es barrejaven amb grans, com recollien els cubells del sorral quan tocava tornar a classe…i tots els que s´havien adonat de la meva presència que volien anar a l´aula agafats a la meva mà. Malauradament només en tinc dues, els anava dient mentre entràvem a l´edifici de l´ escola i una vegada a classe em sentava a la ja mítica rotllana disposat a escoltar les instruccions per a la sortida al bosc. La Georgina pregunta si saben per què hi sóc (vinc a substituïr a una mestra que està de baixa), que ho saben, i li pregunta a la Raquel com em dic, aprofita per repassar els noms de tots els pares de la classe i recorda les instruccions per sortir a fora: ella al davant de tot, jo al darrera, en fila tots de dos en dos, per un cantó de la carretera fins que arribem al bosc. La sortida de l´ escola m´impressiona, de seguida es trenca la llarga fila en dos grups i a mi se m´acumula la feina. Fer que no s´aturin, que no vagin darrera meu, que no s´estorbin, que no passin les seves mans pels cotxes que hi ha aparcats al costat de la porta, majoritàriament dels professors. Embús considerable quan passem pel costat del cotxe de la Georgina, la seva adorada mestra i gran “gurú” del grup. En pocs minuts, per fi, arribem a l´arbre amic i tots, o quasi tots, l´abracen i somriuen contents davant del gran pi. No hi ha, però, cap tipus de cerimònia.

Tampoc es que esperés una dança al seu voltant, eh, però el que realment els té expectants és estar a les portes de ficar-se dins del bosc. La primera parada és al toll del senglars, quasi sense aigua i amb alguna petjada reveladora de la presència d´uns animals ja mítics per a aquests nens.

Seguim endavant al crit d´”aventura, aventura!”, apartant branques, pasant per sobre d´algun arbre caigut, o fins i tot per sota fins que sembla que no es pot anar més enllà.

I de cop i volta passo a ser el cap de l´expedició. La Raquel segueix sense deixar anar la meva mà dreta ni un sol instant mentre l´esquerra esdevé motiu de disputa continuada entre una bona colla, i per tant canvio d´acompanyant a la meva esquerra tot sovint. Arribem de nou a l´arbre amic, just al costat de la carretera de terra que s´enfila parc de Collserola amunt, i sembla que encara tindrem una petita aventura més. Travessem i ens endinsem breument per l´altra banda, en una mena de doble  “s”  dins del bosc però al costat de la carretera. Tornem a classe, l´aventura ha estat més curta del que un es pensava però suficient per veure que els nens son feliços amb l´activitat, molt feliços. A classe presencio un altre dels molts moments “clau” del dia, el berenar, moment per veure què fa realment la Raquel, tot i que òbviament està un xic condicionada per la meva presència i se n´aprofita per no menjar-se el petit entrepà. El suc sí que triomfa, ho fa cada dia, però amb un fet inesperat: el comparteix amb uns quants companys al crit alegre de “quí vol suc?”. I jo que em quedo amb cara de “ai carai, ara entenc perquè sempre se l´ acaba”. Total que de la mateixa palleta en xuclen 5 nens (“ja veig una de les modalitats per veure com es passen els virus, oi Georgina?) en el que no deixa de ser un petit acte del qual, en el fons, me´n sento n xic orgullós (la meva filla comparteix el suc..que és una cosa que li agrada!). Aprofito per fer una d´aquelles coses que (crec) faria qualsevol pare, o sigui, mirar què berenen els altres nens, què els hi posen els altres pares, si tenen entrepà o galetes, brioixos o madalenes, sucs o llet, fruita o fruits secs. Hi ha de tot, la veritat, però sense estridències. Qui acaba aviat té dret a sortir al pati i amb ja sis nens esperant se´m demana que surti amb ells. Faltaria més, no?, som aquí per ajudar, per cobrir amb la nostra presència la baixa prolongada de la segona mestra de la classe, fet que farà un pare diferent cada divendres i que jo, de veritat, faria de bon grat cada divendres de la resta del curs. Es fantàsic estar envoltat per una estona d´uns nens que si bé saben que no ets un mestre sí que tenen clar que ets el pare d´un d´ells i que tens certa autoritat. Et respecten i molts d´ells volen jugar amb tu, et demanen que els gronxis o que xutis la pilota amb ells. D´altres s´escapen de la teva vista (els més entremaliats) i has de córrer una mica per fer-los tornar al teu camp visual. Veus com efectivament molts d´ells juguen a “bebés” (un és el pare, l´altre  la mare i l´altre el petit…o de vegades hi ha dos petits, o dues mames, o dos papes…) La Raquel, en aquesta estona, fa la seva i juga  amb unes companyes. Genial,així la puc observar, i m´ encanta. Se la veu molt bé, integrada, aplicada, contenta. Sona el timbre i tornem cap a classe, queda l´última gran activitat del dia…Sona  música, una cançó, “la llegenda de sant Jordi”. Quan estan tots de nou a la rotllana (aquesta vegada m´ho miro des de fora) la Georgina els hi explica la història en forma de conte. Silenci absolut. Estan cansats, sí, es divendres, també, però no es menys cert que a vegades quan més cansats més sorollosos son, més dificils de controlar. Amb la seva hipnòtica veu la seva mestra va donant forma a la història enmig d´una gran expectació. En acabar escolten de nou la cançó i ja sé que en uns dies, en un aprell de setmanes com a molt, tindrem nova melodia sonant per la casa. Repartiment de carpetes, amb les notícies de la setmana a dins, i cap a casa.

Baixem molt a poc a poc, per camins alternatius, fins a l´estació i d´allà de nou a jugar una estona, a gronxar-nos en un parc inftantil al costat del mercat, i arribem a casa a quarts de vuit. Cinc hores intensives al costat de la meva filla, una de les coses més estimulants que un pugui tenir avui en dia, un plaer que he (m) d´aprofitar tan com pugui, ara que puc, i tornar a l´escola a fer qualsevol de les activitats obertes als pares que pugui. He pogut presenciar ja moltes de les activitats que fan durant el dia. De manera fragmentada però quasi he estat un dia sencer entre ells, i malgrat que al principi ho veia com una cosa llunyana i poc probable ara veig que sí, que té molt sentit que els pares ens impliquem en el dia a dia dels nostres fills a l´escola, en les seves activitats, en el seu benestar, en el seu creixement com a petites persones que son ara i que seran en un futur no tan llunyà com ens pensem. Hem de fer-ho entre tots, no es nomès feina dels mestres.

~ per picanyol a 06/04/2011.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: