Amb tu i el papa ja estic bé…
La gran frase, la més contundent, definitòria i aclaratòria de l´estat de la Raquel va arribar fa uns quants dies,quan ella i la seva mare gaudien d´un inesperat (i molt desitjat) moment de tranquil.litat, de pau, d´intercanvi de sensacions, de sentiments. Potser pensem a vegades que els nostres fills són massa petits per parlar de cert tipus de coses, però no, ells no deixen de sorprendre´ns, de demostrar-nos que són molt més conscients de tot del que pensem, i que en el lloc, el moment i el context adequat poden arribar a dir-nos coses impactants, tant per la seva sinceritat com pel seu contingut.
A veure. Tots tenim clar que el petit món d´una criatura de dos/tres/quatre anys queda dinamitat amb l´arribada d´un germà gran. Tu ja li pots explicar missa, que ell/a sap perfectament què ha passat, i ho viu amb el raonament d´un bitxet de la seva edat, molt lluny (o no tant en el fons…) dels arguments tot sovint massa adults amb que tractem d´explicar l´inexplicable.
De reaccions davant l´arribada d´un germà n´hi ha hagut de tots els colors i en seguiran havent, es clar, moltíssimes per explicar. Una de les més “bèsties” va ser la d´un matrimoni que la nit de Reis no trobaven al seu nadó per cap lloc, ni tampoc el seu moisès. Fins que li van preguntar al fill gran si en sabia alguna cosa. Doncs sí, resulta que el nadó era al balcó amb les joguines velles, joguines que seguint el pacte amb els pares s´havien d´emportar els Reis. Hi ha també l´anècdota d´un dels molts nebots de la nostra estimada Caballé, padrina del Nil i estimadíssima amiga de la casa, que ens explicava que el nebot en qüestió anava dient durant una època que volia tirar al seu germanet al riu. Davant d´això qualsevol reacció es possible, oi? Per tant la de la Raquel no deixa de ser-ne una més, una de tantes, però clar, quan et toca d´aprop et colpeix d´una manera especial. L´Anna i ella estaven xerrant de vàries coses, de les activitats que feia a l´escola (no hi ha manera que ens expliqui gran cosa), de què pensava del Nil més enllà de les carantonyes que li intenta fer cada dia. Ella anava dient que sí, que era molt maco, que millor no tocar-lo, sobretot amb les mans brutes ni a la cara però que…”mama, jo amb tu i amb el papa ja estic bé”. Com dient que el Nil no feia falta, tot i que no va arribar a dir-ho explícitament. No calia, ho havia dit sense mencionar el seu nom. L´Anna li va preguntar què fèiem llavors amb el Nil, si ens desfèiem o no…i davant d´aquest dilema la nostra petita princesa va dir que no, que no calia. Uff…Jo vaig flipar una mica, malgrat tots els malgrats del món, però es ben cert que millor haver-ho verbalitzat, que és molt important que ella hagi estat capaç de dir-ho. Com deia, ella a casa no explica grans coses, la veus molt 
contenta i riallera però amb aquell pou de tristesa?… no, és més aviat de melancolia, suposo que dels temps en que tenia per a ella sola al papa i a la mama.
Això va ser la culminació de la setmana blanca, fantàstic regal enverinat del darrer tripartit que podia haver estat una molt bona idea si hagués anat acompanyada d´ajudes de veritat per a les famílies. Nosaltres vam tenir l´ajuda dels sogres un parell de dies. La cosa va anar molt bé. Cert que no és el mateix deu que dos díes però el feeling amb la sogra va ser més positiu, molt més. Ella està definitivament molt captivada pel Nil, i el meu sogre està super encantat de la vida passejant a la Raquel pel barri. Ella ha estat més agradable amb ells, no hi ha hagut cap “molt malament” i en general puc dir que s´ho ha passat molt bé amb ells. Durant la resta de la setmana, quasi sempre amb la capa de la disfressa de batman a sobre (a l´escola es va disfressar de la darrera versió d´aquest super heroi…i estava genial!), va anar a jugar vàries vegades amb la seva veïna de replà, la Margot, i algunes vegades vam posar-hi dibuixos a la pantalla gran, amb el projector. No els acaba de seguir del tot, segueix sent molt petita per això, però la fascinació per les imatges es evident.
L´experiència en general ha estat durilla, per què negar-ho. Es un plaer tenir a la nostra filla amb nosaltres tot el dia, però amb ella tirant de la corda contínuament les coses sempre són més difícils. L´intrús que està quasi sempre en braços de la mare no li fa, com he dit, molta molta gràcia, tot i que sembla assumir que seguirà amb nosaltres. La clau, claríssimament, es la nostra mà esquerra, la nostra paciència, no alterar-nos sota cap concepte malgrat que no ho acabem d´aconseguir. Intentar sobretot posar-nos en la seva pell (crec que si recordessim com èrem i com pensàvem als dos i tres anys ens seria més fàcil), dialogar sempre i sobretot calmadament, amb el millor dels tons possibles, sense enfadar-nos i si pot ser amb un somriure als llavis. Això, clar, és la teoria, l´ideal que perseguim però que segueix costant, i molt. S´intenta cada dia, a cada hora, estar per ella i amb ella, que se senti recolzada, estimada, protegida però marcada, posant límits, la paraula màgica. I precisament trobar el moment adequat per posar-los és la clau de tot, el moment i la manera, i no caure en “petiteses” com el tema dels “pipis” i “caques”, que amb això ens té agafats pels collons, més clar no puc ser. Ella veu que ens altera, claríssim. Ara, això també s´ha de dir, cada dia ho portem millor i fem més veure que no passa absolutament res. Però a vegades es difícil dissimular el teu humor quan la nena s´ha fet caca dues vegades i pipi quatre més…Sí, es la seva manera de cridar l´atenció, o una d´elles. Ho sabem…però quan comences a olorar certa pudor que no saps d´on vé, t´acostes al lavabo i veus un escenari dantesc, amb caca per tot arreu…bé, aquest episodi era massa evident per enfadar-se (cap ho és, almenys fora de to), i a més es veien les “marques” dels seus intents per solucionar el petit desastre. No va dir res la molt llesta, però aquest detall, el veure que al menys ho havia intentat netejar…la veritat és que em va arribar al cor, fins i tot crec recordar que em va caure una llagrimeta i tot, pensant en el gest i sobretot pensant en el seu moment d´atabalament total, en plan “he d´arreglar això com sigui”.
Mentrestant, el petit alien, o petit marcià millor dit, segueix creixent dia a dia. Ja està molt més rodonet, més maco, i comença a fixar la vista en algunes coses. O almenys ho sembla. Per exemple, amb el projector, que està penjat al sostre i que destaca poderosament (sent de color negre) en contrast amb el sostre blanc. I quan estem sentats amb ell al sofà és claríssim, es queda pillat mirant-lo amb aquella cara de flipat que no pots evitar somriure, no, riure de valent!
Tema nits ha millorat a sac, basicament aquesta setmana. Dimarts nit van passar cinc hores entre “toma” i “toma”, i dimecres quelcom semblant. Jo vaig tan petat que no l´he sentit en absolut cap d´aquestes dues nits, i això que dormo més que l´Anna. El principi de setmana va ser però demolidor, la sensació d´anar com un zombie era total! Deia que tot havia millorat…perdó? Aquesta passada nit, la del dijous, ha estat tremendíssima. Ja ens vam ficar al llit tard per haver anat a sopar a can Arizmendi (esplèndid curry de calamars amb carbassa, albergínia, gambés i arròs basmati…això sí, picava de collons!) quan un es desperta cap a les tres amb la sensació que el Nil portava estona protestant. I era així, tant que l´Anna opta per tornar-li a donar, i entre el soroll que fa la criatura quan mama i el poderós singlot (herència directa de la seva progenitora) que de tan en quan té, servidor no podia dormir ni en conya. Amb un “lleuger” mal de cap, producte de la combinació de no estar dormint bé i els tres vinets diferents que havíem tastat per sopar (Ramón Bilbao de Rioja, Silencis de Raventós i Blanc -Penedés- i Afortunado de Rueda) estava que trinava. Total, que he acabat dormint a l´estudi, al magnífic sofà llit futón que ho tenim per als convidats. I aquest matí estava que ni us ho explico…
No more news del bitxet, tampoc és que faci gaires coses la veritat (com ja sabiem…). Això sí, et va robant el cor a marxes forçades. De fet te´l roba el primer dia, però ara ja estem en la fase de “tu creus que ens veu?” (quan sabem que encara no), “vols dir que no m´acaba de dedicar un preciós somriure?”, i coses per l´estil. Segueix aixecant el cap, buscant/mirant al seu voltant, descobrint ves a saber què…en fi, creixent dia a dia, hora a hora, minut a minut…la veritat és que està per menjar-se´l!
foodandfoot 