Saber perdre, saber guanyar
Ja sé que hem passat a quarts i que hauria d´estar-ho disfrutant, que ho estic, però es que no els suporto. Per molt injusta que fos l´expulsió d´un “tonto” anomenat Van Persie, no suporto que un entrenador teòricament amant del bon futbol i del “fair play” es passi tota la seva roda de premsa parlant únicament de l´àrbitre, de la gran injustícia que ha comès (aplicació excessivament estricta del reglament seria més correcte…), de com s´ha pogut carregar un gran partit, un gran espectacle (no serà del seu equip…)…i que en cap moment tingui la valentia de dir que potser han perdut l´eliminatòria per no haver xutat a porta en tot el partit, que han renunciat al seu teòric estil de joc per aguantar al Barça com fos i que en 180 minuts ells només han estat realment protagonistes en 20, i sent generosos.
No es pot dir que al partit d´anada l´Arsenal fos superior al Barça, més aviat al contrari. Ja en vam parlar. I sí que es pot dir que a la tornada han estat manifestament inferiors. Amb onze jugadors i amb deu. Cert que no vam xutar a porta fins a la primera mitja hora de joc, però a partir de llavors, coincidint amb el despertar de Messi i Iniesta, el Barça va ser un huracà. Abans d´arribar als minuts de descompte, abans de contemplar l`enèssima meravella de Messi, ja en podríem haver ficat un parell ben bé, més un altre d´una acció que no comentarem però que va veure mig món. Potser fins i tot es va veure bé des de la banqueta del senyor Wenger. No té importància, com afortunadament no en va tenir l´autogol del Busi. Es fort això. El domini del Barça va ser tan bèstia que fins i tot el gol ens el vam ficar nosaltres. Això tampoc ho va mencionar el tan educat míster dels anglesos. I des de llavors fins al final ni la van olorar. Van córrer més, això sí, i fins i tot van intentar tenir més la pilota, però l´acabaven perdent. Sempre. Amb onze i amb deu. Aquest petit detall també se li va escapar. Darrera ocasió apart (impagable Mascherano) no van tenir cap tipus d´oportunitat. Ja, eren deu, però a vegades jugar contra deu és fins i tot més complicat que contra onze (remember Inter). I sí, no l´hauria d´haver expulsat, però a vegades els àrbitres fan aquestes coses. I a vegades el que piten t´afavoreix (Stamford Bridge) i a vegades et perjudica (eliminatòria Inter-Barça, els dos partits, especialment el de l´anada). El senyor Wenger va tenir la barra de dir que van tenir opcions de guanyar el partit, i que l´àrbitre se les va carregar. S´ha de ser molt hipòcrita i molt poc autocrític per dir això i obviar el que tothom va veure i les estadístiques han deixat per a la història: 76% de possessió per al Barça, 907 passades (798 bones) nostres per 301 (204 bones) d´ells; i la més demolidora, 19 xuts a porta contra 0, sí, 0 d´ells. Van marcar un gol sense haber xutat cap vegada a porta. I es queixa de l´àrbitre, el seu únic argument és el de l´àrbitre. “No hase falta desir nada más”.
El Barça va ser un huracà, va fer un partidàs, tot i que l´emoció i l ´excitació van portar en molts moments a la poca precissió i a una precipitació i falta de punteria alarmant. Es obvi que vam perdonar. Alves va tenir dues rematades ben franques i va intentar fer la darrera passada. Quina mania! Sempre s´ha d´entrar fins a la cuina, fins i tot quan encara no tens l´eliminatòria sentenciada. Villa en va tenir fins a quatre, i encara en recordo unes quantes més, algunes de Messi, algunes d´Afellay…en veu baixa anava dient que estàvem perdonant, com dient que potser ho podíem acabar pagant car, molt car. I així va ser. Bé, quasibé. Una única errada va portar l´ai al cor a tothom, tement que el jugador de l´Arsenal arribés a aquella pilota. Un mal control i la providencial intervenció del “jefecito” ho van impedir. Per cert, ningú ho ha dit però…es podria haver interpretat com una cessió al porter? Cada vegada que veig la jugada ho penso, però ningú sembla haver-s´hi fixat, així que no hi insistiré més.
Al final del partit els jugadors eren ben conscients del que podía haver passat. Això també es saber guanyar. I encara ho és més la roda de premsa que va fer “Masche” dijous. Toc d´atenció per al fet que d´una eliminatòria que es va dominar en un 90% del total es va perdre el partit d´anada i al de tornada tot se´n podia haver anat en orris per una sola jugada. I un equip que sense cap mena de dubte no mereixia passar ho hagués fet, marcant dos gols, un gràcies a l´infortuni del contrari i l´altre en l´única acció de perill pròpia. Hagués estat “too much”, però el futbol té aquestes coses.
N´hem de pendre nota. Si es vol guanyar la Champions no es poden desaprofitar tantes oportunitats de gol. No sempre arribarà Mascherano (o Puyol, o qui sigui) a temps, no sempre despertarà Messi. S´ha de saber guanyar, s´ha de guanyar bé, aprofitant que tens la màquina de fer futbol més ben engrassada de la història del Barça i de part de la història del futbol mundial. S´ha de saber guanyar, i s´ha de saber perdre. Cesc, tot i no tenir gaire clar quí havia estat el gran dominador del partit (“hem jugat de tu a tu al Barça”), sí en va saber i va admetre al final que l´expulsió no havia estat determinant i que el Barça era just guanyador. Wenger, un paio que ni se sap els anys que fa que no guanya res, que no ha guanyat cap títol europeu important (i, a tot estirar, dues lligues angleses amb el millor Henry…) i que se les dona de gran estudiós del fubtol, es va limitar a tirar pilotes fora i a assenyalar l´àrbitre. I en comptes de felicitar a Guardiola pel gran partit del Barça va i li diu que feliciti a l´àrbitre. D´això se´n diu no ser un gentlemen, d´això jo en dic no saber perdre.
Wenger, l´Arsenal no s´assembla ni per casualitat al Barça. Mira´t els dos partits i sabràs per què. Et volies assemblar al Barça però t´has acabat assemblant a l´Inter, has acabat fent de mal aprenent de Mourinho. A les rodes de premsa i al camp. Saps què? Mira els golets de l´altre dia i babeja…
foodandfoot 