Nil: un mes entre nosaltres
Un mes i una setmana, cinc setmanes vaja, fa que tenim el petit alien entre nosaltres. Sí, segueix sent un alien, tot i que cada vegada va agafant més forma de bebé. Està més rodonet, més robust (si es que es pot utilitzar aquest adjectiu amb una coseta de 4 quilets), més petita personeta…
I es que la criatura, que va nèixer amb 2 kilos 800 gr., ja ha passat dels quatre quilets, i tenint en compte la gran quantitat de “glopades” que fa, més algun vòmit amb tot els “ets” i “uts” de tan en quan, això és més que meritori. Premi gros, de “traca i mocador”, per a la seva mare, aquella dona que fa ja molt mesos que no dorm ni sis hores seguides i que en fa un que amb molta sort pot arribar a dormir-ne quatre. I no gaire sovint, la veritat. Va passar no fa gaire; a les tres de la matinada estava atacant el pit de sa mare i fins les vuit del matí no va tornar a reclamar, amb tota la força dels seus petits pulmons (força important si tenim en compte les seves poques setmanes de vida), que tornava a tenir gana. Que comenci a mamar a les tres vol dir, aprox, que a 3/4 de quatre la calma torna a regnar a l´habitació. I s´agraeix, tot i que des que no m´he d´aixecar la cosa ha canviat molt. He de reconèixer que, malgrat que brama molt, i fort, hi ha vegades que no el sento. El meu subconscient ha fet un “click”, com el va fer amb la Raquel, i des que sa mare es pot aixecar (o sigui, des que jo no m´he d´aixecar) no sempre sento el seu plor. Que, insisteixo, es força sorollós. Normalment sol ser el de quarts de tres/quarts de quatre, i el de les sis/quarts de set sí que em desvetlla, em trenca el son i no sempre aconsegueixo seguir dormint. Si estem en dies laborals, o més directament per a nosaltres “dies escolars” la cosa és més durilla, ja que el despertador sona a 3/4 de vuit i llavors comença l´altra batalla, la de posar en marxa a la princesa de la casa. I ho aconstumo a fer mega sobat i, amb una mica de mala sort, amb un mal de cap de collons. Clar que, de fet, jo no em puc queixar. L´Anna va zombie tot el dia. Jo també, però per alguna raó imputable només als gens de cadascú ho porto pitjor. Es la part xunga de tot l´assumpte, la que em té més castigat i sobretot més cansat. Et lleves fet pols i te´n vas a dormir una mica més fet pols. Durant el dia has provat de fer unes quantes coses que, no saps com però t´han mantingut ocupat tot el matí. Així que arriba la tarda en un tres i no res ja ets a recollir la Raquel. I “non stop” fins que se´n va al llit. Llavors tu penses que ha arribat el “teu” moment però no, s´ha de fer alguna cosa amb l´altre bitxet, o clar, potser que fem el sopar. I desprès m´encantaria llegir una estona algun d´aquells llibres tan interessants que m´esperen des de fa un mes però no, estàs massa petat. Ni escriure una estona. Com a molt mirar la tele, i gràcies. En fi, que no em queixo, eh, però em pregunto com serà quan treballem els dos (espero que això arribi alguna dia…), o un dels dos. Brutal, no sé com s´ho fa la gent. Bé, sí, amb cangurs i més cangurs, tirant d´avis, però estar amb ells a casa “full time” és impagable, sobretot ara que son tan petits i vulnerables.
El Nil va menjant, cagant i dormint. Tot sovint te´ls trobes a tots dos, mare i fill, adormits al sofà. El molt “listillo” s´adorm millor a sobre de sa mare. Vaja, que no solament li agrada i molt que l´agafin sinó que li ha agafat “gustillo”, i s´adorm sentint l´escalfor del pit de la seva esgotada mare. Altres vegades rondina de valent perquè ha perdut el xumet (sí, què passa, ja estem en fase intensa de convertir-lo en un “yonki” del xumet, i què?), o perquè no està còmode, o perquè necessita fer un rotet (amb el conseqüent perill que et faci una glopadeta…) o senzillament perquè vol que l´agafis. S´està molt millor en braços d´un adult, si pot ser de la mare. I no fa res més. De tan en quan obre els ulls, et “mira” amb cara de sorprès (“una altra vegada aquest paio de la barba?”), tu babeges una estoneta, li dius unes quantes tonteries (com si t´anés a contestar, saps?), el canvies (li agrada zero), el poses de boca terrosa a veure si aixeca el cap (de tan en quan sí!) i te´l quedes entre els teus braços tot pensat en quin embolic t´has ficat, je je…
foodandfoot 