Molt malament?

Avui ha tornat a passar. I ja portem dos dies consecutius quasibé iguals. La Raquel s´ha llevat soleta, ha agafat la roba i s´ha plantat al bany demanant-me que la vestís amb un somriure (i una lleganya) a la cara. Perdó? Està passant realment? La reina destronada vol recuperar el seu tro per mitjans “pacífics”? Ha dit a tot que sí, s´ha deixat convèncer fàcilment que un parell de modificacions en el seu vestuari d´avui eren més que necessàries, s´ha begut la llet a velocitat supersònica i ha sortit al carrer més contenta que un ginjol (per cert, què és un “ginjol” exactament?). Estic somiant?

Que em pessiguin, si et plau. Portem ja dos dies igualets. Bé, ahir no és va llevar sola però tan bon punt vaig aixecar-li la persiana es va incorporar de seguida, em va abraçar i va voler venir sí o sí amb mi a dutxar-se. Bé, a mirar com em dutxava. I es va esperar religiosament a que acabés, em vestís i llavors comencessim amb el seu procés. Tot amb calma, sense renecs, sense crits de “ves-te´n”, “fora” o senzillament d´un “no” que normalment es força pujat de to. La princesa de la casa porta llevant-se dos dies meravellosament bé, ptser per compensar els tres primers dies d´aquesta setmana, dels pitjors de les darreres setmanes. El de dimecers va ser especialment dur. Més de 20 minuts discutint per un barret, un simple (i preciós, ho he de dir) barret amb una flor que havia de portar a l´escola. Dilluns pijama, dimarts una sabata diferent, dimecres un barret. Doncs no. A aquesta hora del matí m´és molt difícil exposar arguments raonables, motius que una nena de tres anys amb una rabieta a sobre de collons pugui o vulgui entendre. No volia ni entendre ni res de res. A mi em sabia mot greu que per una rebequeria matinera fos l´única (creia jo) de la classse en no portar alguna cosa al cap, però va arribar un moment en que no estava disposat a seguir “barallant-me” amb la meva filla per un “miserable” barret. No estàvem parlant de si anava o no despullada a la classe, estavem parlant d´un barret! Així que al final vaig optar per dir-li que d´acord, que si no volia no calia que el portés, que era una llàstima perquè tots els nens en portarien un però que si ella no volia doncs bé, no era tan important com per tenir una crisi d´estat. Això sí, vaig aconseguir que acceptés portar-lo a la motxilla (primer ni això volia…) i si quan arribessim a l´estació del tren alguns nens en portaven doncs se´l posaria. I efectivament, així que va veure a un company de classe amb una gorra va demanar-me corrents que li donés el seu, se´l va posar tota contenta i feliç i fi de la crisis. I la veritat, veure´ls a tots dins del vagó de tren, rient com bojos mentre s´assenyalaven mutuament els seus respectius barrets va ser com una petita gran recompensa per haver perseverat i, sobretot, haver mantingut la calma i la serenitat necessària per superar un dels moments “crítics” dels darrers dies. Que, si ho analitzem fredament, era per una tonteria de les grans, però per a un nen/a d´aquesta mida dubto que hi hagi “categories” en els seus conflictes/problemes.

La veritat es que portava un dies que déu n´hi do. Contestararia, desafiant, absent, renyat-nos quan feiem alguna cosa que no era del seu agradat a crit de “molt malament”, que va ser l´autèntic fuet que va descarregar contra els seus avis mentre ells van ser a casa en la setmana posterior al naixement del Nil. Aquesta expressió ens tenia una mica colpits, fins i tot diria que ens molestava bastant, però darrerament sembla que ja no l´usa tant. A la reunió de pares que vam tenir fa pocs dies la seva mestra va treure el tema, es veu que era quelcom generalitzat i no se sap ben bé d´on ha sortit. La reunió va anar força bé i ens va servir per comprovar que la Raquel a l´escola és molt feliç, riu i juga, està contenta i participativa, lluny de la cara que ens mostra a casa darrerament. Tampoco és cap sorpresa, però sempre va bé saber que la teva filla està millor del que tu pots arribar a pensar. I també va ser reconfortant comprovar que compartim amb la seva mestra coses tan importants com els “límits”,es a dir, que el nostre objectiu, o un d´ells, és que la nostra filla sigui el més feliç possible però dins d´un ordre, guiant-la, ajudant-la i aconsellant-la. Un nen sense que ningú li posi uns límits raonables pot arribar a descontrolar-se molt fàcilment. Vam comprovar igualment que la Raquel no ens explica quasibé res del que fa a classe, sobretot si la comparem amb una gran majoria dels seus companys, però això és precisament el que no volem fer, comparar-la. Ella és així i ben contenta i alegre que és, i volem que segueixi sent així. Això no treu, però, que com a pares ens agradaria que ens expliqués més coses, però bé, temps al temps…

~ per picanyol a 04/03/2011.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: