15 dies

Divendres passat dia 18 el Nil va fer quinze dies, però el feeling és com si ja tingués un mes! L´experiència de ser pares de nou està sent força intensa, no sé si més que amb la Raquel. Això sí, definitivament diferent, i més esgotadora. Es perquè ja he traspassat la barrera dels 40? O potser és perquè en tenim dos i tot es multiplica? Sigui el que sigui ja no hi ha possibilitat de fer marxa enrera, je je, i malgrat aquest cansament acumulat està sent sense dubte una experiència molt enriquidora. 15 dies han donat per a moltes coses, i era moment de veure si la criatura s´estava alimentant correctament, si havia per tant guanyat pes, si tot estava com toca, vaja. Moment pediatra, moment Imma.

A casa tenim la sort que una de les meves cunyades, la més veterana, és una excel.lent pediatra…que sempre va de bòlit i té mil coses a fer, viatja tot sovint, s´ocupa de tot el que pot i més i ens visita a les criatures de tan en quan. Prefereix que tinguem un pediatra “titular”, però les primers visites les fem sempre amb ella. Així ho vam fer amb la Raquel i teníem moltes ganes d´anar-hi amb el Nil. El va mirar per tots llocs, el va fer caminar, va comprovar els seus reflexos, ens va aconsellar…genial, reconforta molt poder fer aquest tipus de visites, i més encara si et diuen que el teu petit alien ha guanyat més de 400 grams des que va sortir de l´hospital. Menys mal.

Tampoc ens va sorprendre. El Nil mama amb intensitat, potser massa i tot, però tot sovint fa unes glopades considerables (una de les darreres francament espectacular, m´ha despertat del soroll que ha fet!) que ens tenen una mica preocupats. Ja, no és el primer i aquestes coses no ens haurien de preocupar, però és inevitable. El tio agafa la teta amb unes ganes que l´Anna ja tremola, i si triga gaire en dornar-li brama que dona gust, bé, crida tant que no hi ha dubte possible sobre el fet que els seus pulmons s´estiguin eixamplant a marxes forçades. Els primers dies tenia un plor quasi diria que entranyable, amable fins i tot, però ara ha passat a ser un plor contundent, cridaner a més no poder, exigent…impacient. Ai aquest Picanyolet, que es posa de mal humor quan té gana. La veritat, no sé a quí em recorda…

Parlant de semblances, avui he tingut el primer moment “ai que m´estarrufo”. Moment que ,per molt que ho vulguis negar, en el fons el tens, el desitgis de veritat o no, però el tens. Sí, exacte, aquell moment en que algú diu “aquest nen és pastat a son pare”. Jo, que quan va nèixer anava dient que s´assemblava al seu avi matern, que tenia els ulls blaus i que era ben blanquet. També deia, mig en conya mig seriosament, que era “lleig”. O, millor dit, que de guapo res de res. Passats quinze dies no m´atreviria a dir que és guapo, perquè no, però va millorant. Està més rodonet. Ja no és tan “esquitx”, tan poqueta cosa, fràgil i desamparada…bé, segueix sent fràgil, però amb una força que sorprèn moltíssim, i segueix amb aquella mirada penetrant que et mira en plan “quí es aquest tipus que em mira amb aquesta cara de tonto i que no para de dir tonteries”. La té aquesta mirada, és brutal. De tan en quan esbossa un lleuger somriure que, ja ho sé, només és un moviment reflexe però a tu et sembla que somriu. Que no recordem què passava amb la Raquel? Doncs sí, precisament per això vaig amb compte a l´hora de dir gaire fort que és molt maco, tot i que en la intimitat sí que li dic. Per què negar-ho?

Ell segueix a la seva. Dorm molt, obre els ulls força sovint, i mira encuriosit el seu voltant. Crec que ara ja comença a veure coses, i quan el tens en braços se´t pot “escapar” molt fàcilment com no vagis encompte. Escapar? Bé, el seu cap…a la que no subjectes bé el seu petit caparró se te´n va al més pur estil Stevie Wonder. Rondina a sac quan el canvies, però a la vegada sembla que reivindiqui que ho facis perquè va cagat. I efectivament hi va. T´hi poses i ell, automàticament, es posa a plorar amb totes les seves forces. L´Anna diu que té fred. Potser. Jo vaig per feina i en breu comença de nou allò que més em costa aquests dies: posar-li la roba, especialment les mànigues.  Ho trobo especialment delicat, ell no hi col.labora gens i amb aquests bracets que té la veritat es que fa “cosa”. Ara que a més ja li ha caigut el cordó umbilical (visca!) hem entrat en la fase “bodies” i pijames sencers (que li van enormes, es clar, sobretot per la part de baix), per tant ja hem entrat en una nova etapa i estem a punt d´entrar en el fabulós món del bany.

De fet ens hem estrenat avui, i ja tenim les fotos  del primer contacte amb l´aigua del nostre petit alien. Sí, segueix sent un alien. Per molt que ma mare hagi dit que s´assembla molt a mi, basant-se en una foto meva de quan tenia més o menys la seva edtar, jo me´l miro i flipo molt, encara segueix sent un petit gran enigma…que fa dies va donar els seus primers passos amb l´ajuda de la seva tieta pediatra…

~ per picanyol a 24/02/2011.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: