Vull la meva mama!

“Com està la Raquel?” Aquesta pregunta ocuparia el segon lloc en el ranking de preguntes que tothom fa quan ens truca, ens veu, ens escriu, i la meva resposta sempre és -i espero que segueixi sent-:”tot correcte, és una campiona”. Llesta, sutil, fins i tot diria que pacient, per molt extranya que pugui sonar la paraula en una nena de 3 anys acostumada a ser la reina del mambo des que va nèixer.

Pacient dins d´ uns límits, es clar, i tenint en compte les circumstàncies. Ella sembla portar-ho molt bé, quan veu al seu germanet no fa cap mala cara, al contrari, vol acostar-s´hi i tocar-lo, petonejar-lo…i acte seguit se´n torna a fer qualsevol de les seves activitats sense cap problema…aparent. Sí, se li nota a la cara, està com resignada, acceptant la situació, fent petites reivindicacions però sense muntar cap “número”, sense pataletes, com a molt amb un petit plor que queda apagat ràpidament al contacte patern o sobretot matern. Vaja, una abraçada i un petó són moltes vegades el millor remei. Llavors intentem fer com si res, juguem una estona al seu domino d´animals, on curiosament segueix pensant que si té moltes fitxes està guanyant.

Ja provo d´explicar-li que precisament és al contrari, i ho accepta, però es queda amb una cara de resignació que em remet al seu estat general. “Molt bé papa, si tu ho dius…”  Està toveta en linies generals, reclama a la seva mare però no a c. Sí ho fa implícitament, ho notes, t´està dient que molt bé, ha tingut un germanet i sí, no fa res, però la seva mama està tota l´estona amb ell i, malgrat agradar-li que el seu pare estigui amb ella a totes hores…ella vol la seva mama.

Una de les moltes maneres que té de reivindicar-ho és pels matins. Des que vivim al nou pis, farà cinc mesos a finals de febrer, que rondina molt més al matí, li costa llevar-se, i les escenes més tremendes que em viscut passen a primera hora. La tendència s´ha accentuat des de fa quinze dies, per primera vegada sento frases com “vull quedar-me a casa” o “no vull anar al cole”, impensables fins fa poc. Crec que no li fa cap mena de gràcia anar-se´n a l´escola i deixar, de nou, al germanet amb la mama. Ella també vol ser-hi, vol estar al seu costat el màxim de temps possible, i suposo que també per aquest motiu els sopars s´allarguen més del compte. S´acaba ficant al llit molt més tard del que seria recomanable per descansar bé, i per tant per aixecar-se millor l´endemà. A més a més, fa uns dies que té molta tos i això fa que es desperti més sovint per la nit. Si un d´aquests episodis coincideix amb alguna “toma” del Nil, “habemus pollus”. O sigui, plors en stereo. El Nil que reclama teta amb totes les seves forces, la Raquel que fa el mateix amb la presència de la seva mare. El pare, en aquestes circumstàncies, no té gaires efectes dissuassòris. Normalment sóc rebut al crit de “ves-te´n”, al que s´hi afegeix “vull la mama” mentre ella va espantant mosques tota endormiscada i sentada al llit. La nit passada hem tingut un episodi d´aquests, i contundent. Una simfonia de plors que no tenia un final clar, aparentment, mentre et vas dient mentalment que no passa res, que es normal, que ja li passarà, que…

Avui hem tingut ,però, un matí més o menys normal. Jo m´he adormit, confós quan ha sonat el despertador, pensat-me que èrem dissabte o diumenge i que estava sonant per error. Però no. Per sort nomès han estat quinze minuts i la Raquel, tot i plorar una estoneta, ha col.laborat bastant. Per contra, ahir va ser tot un poema. Crec que vaig estar-me més de vint minuts intentant convence-la, tot adormit, de per què s´havia de vestir, esmorzar, anar a l´escola i, sobretot, per què m´havia de deixar de contestar amb sons extranys, guturals la major part, irracionals sense cap mena de dubte. Vaig recórrer a la comparació amb el seu germpa petit (ho sé, ho sé, prohibit comparar-los…) però ho vaig fer en sentit positiu, mirant de presentar-la com l´alumna aventatjada, la que sap parlar, caminar, veure, menjar, jugar, anar a l´escola…tot en positiu, mirant que veiés les ventatges de la seva situació envers aquella cosa petita que no sabia fer res, que ni tan sols havia après a mamar correctament.

Crec que ho vaig aconseguir. L´escena va acabar sense plors, ni drames, ni res que s´hi assembli, amb ella fent aquell meravellós “click”, aquell canvi de xip màgic que de cop i volta acostuma a fer pels matins, desprès sobretot d´un despertar dur. Penso que, malgrat haver recorregut a fer una comparació amb el seu germà gran, vaig obrar correctament en haver buscat ressaltar tot el que era positiu. Aquest és el gran repte, aconseguir motivar-la sense dir la paraula “no”, que tot sovint està massa present en el nostre diàleg amb els fills.

I ella, com quasibé sempre, va acabar sortint de casa contenta d´anar a l´escola, em va agafar la mà en trepitjar el carrer i va dir-me tot rient “corre papa, que ve el llop”.

Preciosa…

~ per picanyol a 22/02/2011.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

 
A %d bloguers els agrada això: