Qatar i el “més que un club”
Quan es va anunciar el compromís del Barça amb Qatar per portar publicitat a la samarreta d´una tal “Qatar Foundation“, el sempre interessat i oportunista Johan Cruyff va afirmar que amb aquesta decisió el Barça deixava de ser “més que un club”. D´entrada em va semblar la típica frase perapunyetes del Johan, d´aquelles sentències seves on deixa clar implícitament que ell està per sobre del bé i del mal i on es veu de quin peu calça i, sobretot, quins son els seus amics. Com diría Schuster,”no hase falta decir nada más”. Jo, malgrat tot, em vaig quedar pensatiu, reconeixent que un dels actius del club per merèixer aquesta afirmació era efectivament que no portava publicitat a la samarreta. Tots els grans clubs no havien dubtat ni un moment a “embrutar” la samarreta (bé, fora d´aquí ningu pensa en aquests termes), però el Barça resistia, i fins i tot en els moments més complicats, quan l´Assamblea de Compromisaris havia donat llum verda a la directiva per fer-ho, no solament va seguir resistint sinó que es va treure de la màniga un acord amb Unicef que el feia encara “més que un club”. Aquesta és realment una de les més grans accions del president Laporta, un fet que encara et feia sentir més orgullós de ser culé, però convé recordar que si no es va arribar a un acord amb uns quants possibles patrocinadors (dels de veritat) no va ser perquè la directiva no ho intentés.
Amb l´entrada de Sandro “quin pal això d´haver de parlar i donar la cara” Rossell hi ha hagut un canvi d´estratègia, impulsat sembla ser pel deficient i alarmant estat de l´economia del club. Es signa un acord de molts milions d´euros a canvi de portar el logo d´una fundació impulsada i financiada pel govern de Qatar, que pot ser molt millor que la majoria de dinasties absolutistes del Golf Pèrsic però que té un historial no precisament gaire democràtic ni compatible amb els drets humans. Unicef, però, avala l´acord, i amb això deixa descol.locats als detractors de l´acord. Opositors que no sabem si ho son per un tema humanitari (“no es poden firmar acords amb governs totalitaris”) o per un tema de tirria personal amb en Sandro. Que també podria ser possible, ja sabem com funcionem a can Barça de vegades. No valorarem que a Guardiola li agradi molt Qatar, que hi hagi viscut ni que col.labori amb el seu govern. No tot el que fa Guardiola s´ha d´aplaudir. Ni hem de fer cas de les lloances del predent blaugrana al país àrab (“Vostè ha estat a Qatar? No? Doncs hauria d´anar, li recomano”). Són lògiques, l´extrany seria que digués el contrari.
La veritat és que en un món com el d´avui en dia,on els Jocs Olímpics es disputen a un país tan poc democràtic ni precisament respectuós amb els drets humans com la Xina, posar pegues a un acord tan fantàstic (des del punt de vista econòmic) com aquest pot semblar un xic fantasiós, idealista, poc pràctic…però sens dubte èticament reprobable. A mi no em molesta, tot i que no m´entusiasma, que el Barça porti publicitat a la samarreta, i hagués preferit un altre patrocinador. De totes maneres, hauriem de buscar molt per trobar algun candidat èticament irreprobable i que a sobre tingués tants calés com el govern de Qatar. I es que podríem dir que Nike té unes quantes fàbriques a l´Asia on les condicions de treball no són precisament modèliques, ni les edats d´alguns dels que hi treballen són adequades per a la feina. Així que…
Un altre tema és el que va dir el Johan. I es que malgrat la meva oposició inicial a la seva sentència lapidària (“el Barça ha deixat de ser “més que un club””) he de confessar que cada dia la trobo més encertada. El molt cabró és especialista en posar el dit a la llaga, i ho ha tornat a fer. El Barça ha perdut un dels seus trets identitaris més famosos i universals, i s´ha acostat més a la resta de grans clubs europeus. Superada la dictadura, on era evident la significació de la frase, el Barça és un gran club amb moltes virtuts i també molts defectes, però un club de futbol.Nomès? No! No és una SA, com tampoc ho és el Madrid, i l´arrelament que té en la societat catalana és certament superior al que tenen la gran majoria d´equips de futbol del món respecte als seus llocs d´origen, però el temps està començant a esborrar el significat de la gran frase de Narcís de Carreras. Es realment cert això?
Hi ha molts arguments, certament, per seguir pensant que som més que un club, però moltes vegades em pregunto quins serien els motius que els culés esgrimiriem per justificar-ne la seva vigència, raons que podríem exposar en profunditat ben aviat. Tot culé, i futbolero en general, està convidat a fer-ho des de ja. En seguirem parlant.
Per cert, no m´agrada gens el disseny de la nova samarreta que he vist publicat a la premsa. Mànigues blaves, ratlles canviant de color..horrorosa.
foodandfoot 