Home sweet home (primera tarda junts)

Ja els tenim a casa! Aquest matí han donat l´alta a l´Anna (“et veig molt bé, noia, torna dilluns que et treuré les grapes”) i cap a les dues ja estava preparant uns bons fideus per a la super campiona de la meva dona. Una bona sípia “bruta”, unes gambes ben fresques (i a bon preu! Clar que no eren de Palamós…), unes carxofes, fideus i un bon brou de peix han estat els ingredients per cuinar el que normalment serien uns “fideus de diumenge” i que avui han canviat de dia per celebrar que ja els tenia a tots a la llar. Per la tarda he anat a buscar a la Raquel, conscient que podia trobar-me- la toveta. Ha sortit del tren sense gaire alegria, demanant una madalena al minut 1, dient que no volia anar a l´hospital. I es clar que no bonica, li he dit, la mama ja és a casa. Hem comprat unes roses i, tan bon punt ha entrat per la porta, ja volia anar de pet cap a veure sa mare, oblidant-se per complert del pipí que l´estava atormentant segons abans. Aquí se m´ha escapat el primer semi-crit, bé, pujada de to de veu, baixant-la ràpidament desprès de sentir una fiblada a la pell per la meva impaciència i manca de reflexos, rectificat tot ràpidament en pensar quin dia era, com estava ella…Afortunadament, una bona abraçada acompanyada d´algun truquillo marca de la casa fan que la cara de “estic apunt de posar-me a plorar, papa, no em diguis les coses d´aquesta manera que estic toveta” desapareixi ràpidament.

 Entrem plegats a l´habitació on era l´Anna ajudant al Nil a fer el rotet, ram de roses en mà. La Raquel se´n va de pet cap al seu germà i abans que puguem dir-li que s´ha de rentar les mans ja les havia posat en plena cara del nen. Primers sospirs, primers “respira!, conta a deu”, rentada de mans conjunta, abraçades al Nil, peticions d´agafar-lo, intents de petonejar-lo, petons a la boca poc recomanables (o gens per la tos que té la nena)…l´Anna i jo que ens mirem, respirem, li expliquem per què no pot acostar-s´hi tant i d´aquesta manera, intents profunds i no tan profunds de raonaments probablement massa complexos…stop, tornem a començar…a veure Raquel…Uff, això realment serà complicat, o no, però les dosis de paciència i auto-control hauran d´augmentar de manera espectacular. No es venen pastilles per a això? Veient la situació s´imposa un canvi d´escenari, el Nil vol tornar a mamar molt més aviat del previst (sembla que s´omple massa ràpid, el petit alien té una gana desaforada i encara està aprenent a mamar degudament…) així que m´emporto a la petita al pis de dalt, hem de posar-nos les sabatilles! Aprofito per jugar a fer-nos pessigolles una bona estona, no hi ha res més bonic que  veure riure als teus fills, i amb lo riallera que es la Raquel encara més. L´arribada de la Laia, super amiga de l´Anna, gran suport, fa que al cap d´una estona de jugar soleta (per fi!) la Raquel tingui algú amb quí jugar diferent del seu pare, molt vist. La Laia és total, es fica en el joc en un tres i no res i ja té al bitxet a la butxaca.

 

Jo aprofito per desaparèixer breument i corregir un post pendent, i en sentir, al cap d´una estoneta, que la Laia està intentant marxar però la meva filla no la deixa (“fem un últim viatge junts ràpidament”) veig que haig d´intervenir i m´ofereixo per anar jo de viatge. La Raquel ens necessita més que mai, ella és realment la gran prioritat d´ara, i a la vegada intentar que a l´Anna i al Nil no els hi manqui de res. Per sort tenim a la sogra a casa que s´ha passat el dia fent de tot (menys cuinar, això la descol.loca…) i ens ha estès la rentadora, ha ajudat a desfer maletes, posar a punt el “moisès”, etc, etc.

Veient que avui ha tornat “neta” de l´escola, vaja, que no s´ha fet cap pipí a sobre (ni cap caca!) li perdono la dutxa i li poso el pijama directament. Això dels pipis ha estat una gran sorpresa, portavem una mitja de 4 diaris els tres darrers dies laborables, així que les coses en aquest terreny no estan pas tan malament. El sopar, però, és un desastre. El meu exercici d´autocontrol i de “avui no toca ser rigorós/inflexible/educatiu” és notable (ho dic de debò!) i finalment la convenço del que es veia a venir des de feia molts minuts. No pot més, està feta pols,porta una quantitat d´emocions acumulades (avui ha ensenyat a tota la classe la seva foto amb el Nil, entre d´altres coses) i acaba acceptant el seu estat d´esgotament total. Actimel i a dormir. I sense conte, no per res, sinó perquè ni el demana. Feta pols es poc, està destrossada.

Pobreta, no ha de ser gens fàcil. a seva mare no li ha pogut dedicar pas gaire estona aquesta tarda, el germanet ha pres possessió de la casa i a sobre dorm a l´habitació dels pares. Però és una campiona, si us fixeu en les fotos que posaré al final d´aquest escrit veureu una carona de germana gran orgullosa de ser-ho que fa posar la pell de gallina i humitejar-te els ulls en qüestió de segons. Segueix molt descolocada, es veu a cada gest i a cada mirada, a cada petició desesperada que fa, a cada pas, a cada petit plor que inicia tímidament per la més insignificant de les coses…perdó, d´insignificant no hi ha res en tot el que li està passant, ja m´agradaria a mi veure´m en la seva situació, jo, el darrer de set germans, mimat i consentit fins a límits que no vull ni imaginar…

I el petit alien? Doncs bé, està ja descansant al seu nou llitet. Ha dormit quasi tota la tarda, ens ha obsequiat amb la seva “poderosa mirada” quan ha obert els ulls, ha emès els seus mini-gorgoritos, els seus petits “eee” (com “gue” però de nen de 5 dies), les seves magarrufes i el seu look de Benjamin Button que anirà abandonant a poc a poc. De fet, cada dia s´hi assembla menys…afortunadament!

~ per picanyol a 09/02/2011.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

 
%d bloggers like this: