La meva princesa està toveta

Sí, és oficial, la Raquel està toveta. Avui ha donat els primers símptomes inequívocs que comença a estar fins al capdamunt de no tenir la mare a casa, que aquella cosa esquifida rebi tota l´atenció del món (malgrat que ella se sent i se sap molt cuidada) i que sí, li està molt bé que el pare li expliqui un conte a la nit però ella a qui vol és a sa mare. Avui ens han dit de l´escola que els monitors que van amb ella al tren l´han trobada força toveta i per la tarda, quan ha entrat a l´habitació de l´hospital, feia una carona que indicava clarament que no estava gens fina. De mí no n´ha volgut saber res, es més, directament m´ha ignorat, assegurant-se que jo me n´adonava (“Hola bonica, com estàs? un petonàs!” I com a resposta la princesa passa de llarg pel costat del seu pare sense ni mirar-lo…) i així ha estat tota l´estona. Ha reclamat l´atenció de sa mare d´una manera clara i directa, no ha volgut compartir aquests moments amb mi i fins i tot ha rebutjat que les acompanyés a donar una mini passejada pel passadís, en el que ha estat la primera caminada de l´Anna des que ha parit. Jo, respectuós i molt cautelós, m´he enretirat a un discret segon pla i he deixat que sortissin de l´habitació no sense seguir-les amb la mirada. Ho volia veure pel plaer de contemplar el que ha estat la imatge més tendra de la jornada i també per assegurar-me que no feia anar massa depressa a sa mare. Tot ha anat bé, han tornat i la Raquel ha seguit reclamant protagonisme a dojo. Més madalenes, més xocolata, més…

Són aquells moments en que et debats entre acontentar-la ràpidament i per la via fàcil, tot pensant en el pal que està vivint, i el seguir amb la nostra línea de no donar-li  tot el que ella vol, raonar-li per què ho estàvem fent i intentant que entengués els nostres motius. Potser avui era el dia per cedir, però ja en portava unes quantes, i la proximitat de l´hora de sopar m´ha fet mantenir-me inflexible en una decissió un xic difícil de pendre en aquells moments. Tinc certa por a que la paraula “no” surti massa sovint de la meva boca, i més veient que especialment avui sí que estava tova de veritat, però l´assentiment de sa mare al meu raonament m´ha fet respirar tranquil. Ella també ha tingut moments de fer cas al Nil, no gaires però els ha tingut, l´ha volgut tocar… així que bé, un dia més superat.

La meva arribada a casa ha estat saludada amb un bon somriure, senyal clara que el moment “ara li faig pagar al papa la mala llet que porto a sobre per no tenir la mama a casa” havia passat. Conte un xic llarg, petonet i a dormir. Uff…

D´altra banda, el nostre estimat Nil, alies “Benji” (BB…Benjamin Button), ha passat un dia força tranquil, dormint quasi tot el dia per despertar-se just a temps de menjar. Avui, a més, ha tastat la llet de la seva mare per primera vegada (quan tens una cesària la llet triga unes 72 hores a pujar) i sembla que li ha agradat força. Menja ràpid, s´atipa ràpid. Unes mini glopadetes han fet que li hagués de canviar la jaqueteta i la “camisa de batista” i l´he vist despulladet per primera vegada. Encara se´l veu més peque, més poqueta cosa, més fràgil i vulnerable i a la vegada més entranyable…i no tan blanquet com el primer dia. Segueix posant unes cares de BB totals, quan obre els ulls et “mira” d´aquella manera tan especial i tan “ai que et menjo” que et fons viu. Sóc dels que diu que fins d´aquí uns mesos la cosa no tindrà “gràcia” de veritat, però he de confessar que les meves conviccions al respecte estan començant a trontollar, malgrat que realment la criatura no fa res. Ara, qualsevol moviment, magarrufa, sorollet, badall o estirament de les seves extremitats provoca l´inevitable “mira què fa” que mesos o anys desprès et fan pujar lleugerament els colors quan comproves gràcies al víde0 (que de moment no hem utilitzat, excepte els primers segons de la seva primera “xupada”) que no n´hi havia per tant. Això, però, passarà més endavant…i també passarà amb les centenars de fotos que fas en aquests moments i de les quals en sobreviuen ven poques.

Nosaltres, de moment, seguim el procés d´enamorament irremeiable del nostre petit alien.

~ per picanyol a 08/02/2011.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

 
A %d bloguers els agrada això: