Un petit alien

Un nen recén nascut és això mateix, un petit alien.O no? Molt petit, esquifit, amb la mirada perduda…bé, sense mirada de fet, tot i que el pare de torn (o sigui, jo en aquest cas concret) es pensi que l´està mirant malgrat saber perfectament que un nadó amb dues hores de vida no distingeix res de res. Però aquesta tarda la sensació que el meu fill m´estava perforant amb la mirada era molt poderosa, era enigmàtica, surrealista, em mirava com pensant “quí és aquest paio que em diu aquestes tonteries?” quan el pare en qüestió se´l mirava tot pensant “així que tu ets el Nil, el meu fill, no et conec de res, no sé res de tu, i ja t´estimo amb bogeria”. Molt fort. Amb aquella pinta d´alien, d´”ET”; el gorret, els ullets, les ganyotes constants i, de sobte, el plor. Fort. I ara, té gana, no? Se suposa…es aquell moment en que si no és la primera vegada intentes pensar en què feies quan va nèixer el teu primer fill, filla en el meu cas. I no ho acabes de recordar. Com és possible? Feu la prova. Hi ha poques parelles que ho recordin amb exactitud, i la resposta acostuma a ser la mateixa, o semblant: “es que passen tantes coses, i tan de pressa…” En fi, que estàs intentant pensar o desxifrar, millor dit, si la criatura que tens davant dels nassos se t´assembla. Es inevitable. “Jo crec que té el meu nas, però el veig molt blanquet…com sa mare, je je”. I la mare que respira resignada, adolorida però encara no gaire ja que segueix sota els efectes de l´anestèsia parcial. I tu te´l tornes a mirar, ell obre els ulls, junta les mans, fa uns quants sorolls…i comences a parlar-hi, a dir-li coses, a intentar interactuar amb ell mentre et recordes a tu mateix que ni t´escolta, ni et veu, ni està per gaires històries més que no siguin estar calentet, adormidet i ben aprop de l´escalfor inigualable de sa mare. I, amb una mica de sort, amorrat al mogró de la mare que l´ha parit, que per cert encara se´l mira amb cara de no saber ben bé què pensar.

Et passen tantes coses pel cap que al final del dia no te´n quedes amb quasi cap, si més no amb un parell, o amb una de ben curiosa o del més normal del món, la sensació d´amor infinit cap a una criatura que tot just porta unes hores amb nosaltres, intentant pensar com serà, si et portaràs bé amb ell, si dormirà o no, i menjarà molt o poc, si…si…si…millor que et concentris en com està la seva mare, no? Però hi tornes, l´agafes, te´l tornes a mirar, i veus que efectivament aquest nas que té et sona, i que és ben rosadet, o sigui, blanquet, i fins i tot dius que té els ulls clars…recordes la primera vegada que l´has vist, dins d´una incubadora, ple d´un liquid greixós que li havia posat l´oftalmòleg i que a tu et sembla greix de brou de pollastre, amb perdó! Penses, sobretot, com hauria estat poder acompanyar a la teva dona en un moment com aquest, que ja saps que no tornaràs a viure (amb dos n´hi ha prou, és quelcom totalment decidit), donar-li la mà en sentir el seu plor per primera vegada malgrat no poder mirar com el treien de la panxa. Però ni això, el protocol de l´hospital on ha nascut el Nil no permetia que el pare estigués present en la cesària que se li havia de practicar a la seva mare per una sèrie de raons totes elles molt clares i concloents, de finitives, inapel.lables. Ja ni arribes a pensar en com hauria estat la pel.lícula en cas d´haver viscut un part vaginal, però no he tingut aquesta sort, ni la vaig tenir quan va nèixer la Raquel. Això hagués estat l´hòstia, l´experiència de les experiències, malgrat que l´experiència total és el dia a dia, el veure´l crèixer, i en això sí que hi penses quan a mitja tarda apareix la teva filla, des d´ara la teva filla “gran”, i es mira al seu germà amb una cara barreja de curiositat, sorpresa, inquietud i, per què no, també alegria. Una vegada comprovat que la mare està bé i, tot desviant la seva mirada de les “guies” que porta al braç, del fet que estigui estirada en un llit i amb cara d´estar feta pols, la seva mirada ja no s´aparta d´aquella criatura petita petita. El vol tocar, abraçar, petonejar, agafar…I quan van venint les primeres visites decideix agafar les regnes de la situació i opta per, obviament, convertir-se en protagonista, i les guia fins al nadó. I crida, i riu, i…se´l mira amb cara de no saber ben bé què pensar. I tu, des de ben aprop, penses en què deu estar pensant realment, i arribes a la conclusió que potser pensa el mateix que tu: “quí és aquest petit alien?”.

~ per picanyol a 05/02/2011.

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s

 
A %d bloguers els agrada això: